Després dels atacs del 7 d’octubre de 2023 contra Israel hem assistit a una escalada de la violència a tota la regió que sobrepassa la qualificació de «venjança» i que respon més a la idea d’un conflicte de civilitzacions en vistes a l’apropiació del territori, començant per l’annexió per la part israeliana de Gaza i Cisjordània, sense descartar l’ocupació de noves zones frontereres. En aquest context la «diplomàcia» ja no és una opció i hem entrat en una dinàmica bel.licista perillosa i fàcilment globalitzable, just quan semblava que havíem iniciat una època de pau relativa i d’hegemonia del «Dret Internacional», entel.lèquia que ha cedit pas a la lògica imperialista de les grans potències: Els EEUU, la Xina i Rússia.
A l’aparició dels líders impulsius i eixelebrats del món contemporani, com ara Trump, Netanyahu o Putin, per citar-ne només uns quants, cal afegir el reconeixement del fet que les masses són mogudes pels sentiments identitaris ja sigui de caràcter nacional, ètnic o religiós, i no diguem ja quan es produeix una confluència dels tres factors.
A principis del s. XXI semblava que l’amenaça vers el «modus vivendi» de les societats occidentals provenia de l’integrisme islàmic, experiència visualitzada en l’ensorrament de les Torres Bessones. Però avui per avui ja no ens atreviríem a situar en aquest context l’origen dels perills per a occident, que ja no és un sol món i ha pres la iniciativa en moviments pregons -que generen polarització- d’exclusió de les diferències, ja sigui per la via del tancament als moviments migratoris o per la de la represa de les ambicions vinculades a l’expansió imperialista, com veien en la retòrica no només retòrica- de Trump. Existeix un vincle evident entre els projectes expansionistes de Trump i els de Netanyahu, en ambdós cassos desenvolupats al marge de la legalitat internacional i de l’ordre que suposadament garantien les institucions multilaterals -com ara la ONU- nascudes de la finalització de la segona guerra mundial.
En pocs anys de diferència Putin ha envaït un Estat sobirà per raons de «seguretat nacional» i Netanyahu esclafat el poble palestí assentat a les regions de Gaza i Cisjordània, sense que occident, però, hagi respost de la mateixa manera: en el primer cas l’agredit ha estat considerat «un dels nostres», mentre que en el segon ha rebut aquesta consideració l’Estat agressor.
Els atemptats de Hamàs es podien considerar encara un cas de terrorisme, però la resposta de Netanyahu no mereix altra consideració que la de genocidi, tant dels hipotèticament culpables com dels innocents, val a dir de la totalitat de la població civil establerta a Gaza per part d’un govern israelià entregat a la làgica dels ultradretans ortodoxos -tots ells potencials colons dels territoris «conquerits»-. Així s’ha esdevingut amb tota experiència de colonialisme com la dels propis nord-americans amb els indígenes indis, que hagueren o bé de renunciar ala seva identitat cultural o bé de recloure’s en les «reserves» concedides pels seus agressors.
No sembla haver estat impediment per a l’exercici d’aquests actes i pràctiques colonialistes les pròpies creences religioses. També Netanyahu aspira a ser reconegut com un «creient» devot de la religió jueva, potser volent-la preservar en la seva literalitat i puresa. Entesa d’aquesta manera, la Bíblia mateixa pot ser llegida com un cant a la violència i a la guerra, i en són molts els passatges que així ho acreditarien.
L’esperança que la modernitat i els ideals il·lustrats convergissin en una concepció de la vida política secularitzada i d’un Estat aconfessional capaç de donar peu a una convivència pacífica entre les diferents confessions religioses -aspiracions que es trobaven entre els partidaris tant del liberalisme com del republicanisme del s. XVIII- s’han mostrat com a poc fonamentada, i això malgrat totes les innovacions materials sobrevingudes tant en el món de l’economia, com en el de la ciència i de la tecnologia, les quals poden ser fàcilment assimilades per derivades patriòtiques dels Estat-nació tendents a refermar-se en la seva excloent identitat comunitària, i a la integritat de les seves tradicions vinculades al comunitarisme -que no comunisme- polític.
El repte per a l’home del s. XXI no és el del domini de la natura, sinó de les forces que porten l’home contra l’home.