El juliol ha començat més fluix del que alguns volien. Això tampoc vol dir molt, ja que potser aquests ‘alguns’ pensaven fer créixer el nombre de visitants, si calia, cremant els vagons per tirar més llenya al foc, com a la pel·lícula dels germans Marx al crit de más madera es la guerra per no arribar enlloc. Ja vaig comentar que frenar el turisme podia voler dir coses diferents per a diferent gent. Hi ha qui voldria decréixer el nombre de visitants actuals, vista la massificació. Per altres, és mantenir el que tenim i prou (la qual cosa vol dir taxa de creixement zero). Finalment, hi ha qui donaria per bona una situació en la qual es reduís progressivament la taxa de creixement d’anys anteriors.
Pel que sabem fins al moment, un nou inversor al sector turístic espera més creixement de visitants, i amb taxes més altes que en el passat, aspirant acollir demanda nova i no de la ja existent. Els empresaris que frueixen del statu quo actual crec que ja han descobert que amb el manteniment de les xifres actuals en tenen prou per mantenir la rendibilitat, essent els seus enemics els extra hotelers il·legals. Saben que l’entrada de nous inversors pot degradar l’oferta existent, no només amb preus d’entrada més baixos, sinó també amb una massificació que els generaria força externalitats negatives, deteriorant la qualitat -poca o molta- avui existent. Els empresaris més forts del país voldrien fins i tot substituir la ‘gamma’ de visitants: menys gent que gastés més, amb un nombre total d’ingressos constants en termes reals.
Dit això, ja veurem com va l’agost, però de moment, més enllà de les platges amb restriccions d’accés que continuen plenes des de primera hora del matí, és possible trobar taula a restaurants tant per visitants com per residents, tot i que a preus poc assequibles per a aquests segons. Els visitants que no són ‘d’alta gamma’ ja van amb bocates, que és el que es poden permetre després de pagar allotjaments que han fet una pujada de preus considerable.
Suposant que enguany es comenci a frenar el creixement en alguna de les modalitats esmentades, tot i la considerable xifra absoluta de visitants, cal demanar-se: i ara què?
És probable que, amb una situació de creixement alentit o de manteniment de les xifres rècord del passat (i no diguem si aquestes baixessin com alguns voldrien), a finals de temporada hi hagi marramiaus. Primer, dels qui esperaven més de la nova oferta en la qual han invertit, han llogat mà d’obra de més abast i han pagat traspassos més alts, pensant que la roda continuaria rodant. També, fora d’aquestes expectatives suïcides, la població inicialment ocupada veurà retribucions per sota del que esperava per fer front als mesos fora de temporada, amb menor capacitat adquisitiva. A la mínima que aguantin més la situació els nouvinguts, sabem d’alguns partits que explotaran políticament la qüestió de la immigració, com ja fan a la península.
Ara què, idò? Molta atenció als estralls no desitjables del fre turístic desitjat. Serveis socials presents i importants, sense biaix de procedència; senyalització que l’ocupació, sense importar quina retribució, no aguanta una estada, i que el treball en negre és perseguit legalment; que hi ha noves exigències de compliment lingüístic als contractats, i de disposició d’habitatge abans de la formalització de nous contractes; etc.
Les polítiques socials d’acompanyament a les restriccions que s’imposin són, així, necessàries per al bé de la cohesió social en un moment en el qual els beneficiaris de posar ordre a la massificació callaran i els perjudicats trauran foc pels queixals. Tant de bo m’equivoqui.
*Aquest article continuarà amb una reflexió de com fer efectives les mesures anteriors i d’on trobar els diners per pagar aquestes misses.