Que no. Que açò no és normal! Cada dia mos produeix més perplexitat es funcionament des sistema legislatiu i judicial espanyol. Quan hi ha una forta percepció generalitzada que sa justícia funciona malament, que ses lleis són massa blanes, que ni es compleixen ni es persegueix a qui les infringeix, és que qualque cosa falla.
Segons resultats del CIS des mes de juliol a preguntes relatives as funcionament de sa justícia a Espanya, sa majoria de ciutadans enquestats veuen necessari reformar-la. Es motius que assenyala es parer general sobre es mal funcionament de sa justícia són que ses penes són poc dures, que està polititzada, que es tracte des sistema és discriminatori i que s’excés de burocracia la ralentitza, afectant s’eficiència des processos judicials.
En es context d'un sistema polític de lleis incoherents -qualcunes contradictòries entre si- i inconsistents, que no s'apliquen de manera efectiva, ses normes entren en conflicte amb es principis fonamentals de sa igualtat, sa justícia i sa bona convivència entre es ciutadans creant desconfiança en es sistema legal.
Quan qualcú entra a viure en una casa que no és seva sense permís i no és expulsat de manera immediata, hi ha cosa que no funciona. Que a Espanya pugui entrar qui vulgui, encara que sigui il·legalment -i més encara si delinqueix- i no se’l retorna immediatament as seu país, és que tenim un operatiu de control ineficaç. Que puguis viure permanentment sense fer feina, sense tenir cap impediment per fer-ne, perquè no t’agraden ses feines que t’ofereixen, denota es fracàs des sistema. Que es regalin milions i milions d’euros a altres països, mentre es descuida a centenars de milers d’espanyols que no tenen ses necessitats bàsiques cobertes, és indignant. Que en un estat de dret es govern acapari tots es estaments de poder, resulta inaudit. Que s’hagin de tirar un fotimer de milions d’euros en traductors en es Congrés des Diputats, perquè 350 espanyols es puguin entendre entre ells, quan tots tenim es deure constitucional de conèixer sa llengua espanyola, és una autèntica vergonya. Que un homo pugui participar en competicions esportives femenines només pes fet de dir que es perceb dona, és discriminatori i injust per a ses seves rivals. Que a Espanya mos aixequem cada dia amb un nou escàndol polític i que en Pedro Sánchez, mentre intenta censurar i atacar a periodistes, jutges i cossos policials que destapen ses seves corrupteles, seguesqui aguantant en es seu búnker de La Moncloa, és ignominiós i humiliant.
I són aquestes pràctiques d’un govern desbordat per sa corrupció allò que més incertesa, decepció i desconfiança desperta entre es ciutadans. Qui fa ses lleis i té s’obligació de procurar es mitjans necessaris per assegurar-ne es seu compliment, resulta que s’ha convertit en es màxim exponent de sa il·legal·litat. I aquí no passa res. Es espanyols mos aixecam cada dia amb un escàndol nou que tapa es des dia anterior. I ja hem perdut es compte de quants van.
A Espanya tenim un govern que no governa. Sense rumb, sense projecte i en descomposició. Un govern més pendent de tapar ses seves vergonyes judicials que des problemes reals des ciutadans. Un govern que no ha estat capaç de presentar ni un sol projecte de pressupostos en aquesta legislatura. Però es president no pensa anar-se’n. Aquest és s’únic govern d'Europa que resisteix qualsevol cas de corrupció, mentre es va deteriorant a marxes forçades sa imatge exterior d'Espanya. Segons dades actualitzades s'índex de percepció de sa corrupció de transparència internacional ha posat es nostro país en es puesto 36, en una puntuació de 59 sobre 100. Lamentablement molt darrere de sa majoria des països d'Europa occidental.
Mos trobam enmig d’una legislatura que va arrencar amb vents econòmics a favor; es turisme en xifres rècord, fons europeus que entraven a boldros per fer possible sa recuperació post pandèmia i sa creació d'una ocupació estacional que batia marques històriques. No obstant açò aquests èxits econòmics no s'han traduït en progressos polítics ni estructurals. Al contrari, s'acció des govern està paralitzada i debilitada, i ses reformes promeses dormen en un racó. Es govern va projectar milers de milions d’euros destinats a s'habitatge, a sa ciència, a sa digitalització,. Emperò a ses darreries de l'any passat just havia aconseguir executar un 13 per cent en habitatge i un 17 per cent en digitalització. En altres paraules; sa transformació ha quedat en paper banyat i en anuncis, però no ha arribat a sa gent. Resulta evident que aquesta ineficàcia i debilitat parlamentària és en bona part producte de sa descomposició i putrefacció en es si des propi PSOE.
I en aquest teatre de sa política espanyola hi participen altres actors claus; es partits que sostenen parlamentàriament es govern. Una constel·lació de 7 grups polítics diferents que fan de cada decisió conjunta un estira i amolla interminable. Qualsevol reforma ambiciosa, des de s'energètica fins a sa de pensions, naufraga entre esmenes i càlculs electorals. Tots ells junts, amb es seus vots, permeten a Sánchez seguir a La Moncloa per mantenir viu un govern que agonitza. En es seu afany per no deixar tornar a governar ses dretes, ses forces progressistes estan hipotecant es seus propis principis ètics i es converteixen en còmplices per omissió.
Ja ho va advertir Maquiavelo: «Es primer mètode per estimar sa intel·ligència d'un governant és observar ses persones que l'envolten».
Així idò podríem dir que per estimar sa qualitat d'un govern hi ha que observar es seus aliats. I es aliats d'aquest govern, en callar i seguir votant sí, estan retractant sa seva honestedat. I, fins i tot, diria jo, sa seva pròpia intel·ligència.
Aquesta legislatura que mos la pintaven com es gran tren de sa recuperació i es canvi, s’està convertint en una via morta, en què es casos de corrupció i nepotisme ara mateix actuen com un fre de mà constant. Mentre es bloquegen lleis per millorar sa vida de sa gent esclaten escàndols que minen sa credibilitat des propi govern, qui consumeix es temps i s'agenda política en apagar focs.
Es potencial econòmic, aquest vent de canvi que havia de dur es turisme, es fons europeus i s’ocupació segueix allà latent. Però sense una direcció política eficaç s'està desaprofitant dia a dia. I es temps corre i es tren se'n va.
Aquesta gran oportunitat quedarà tristament en una altra estació perduda des viatge de sa nostra història.