Fa 14 anys es va intentar implantar la venda de medicaments en monodosis. Es volia evitar que caduquessin a les capses diverses que a les cases fan de farmaciola, l’automedicació temerària i el malbaratament. Va ser un fracàs. Ho vaig recordar fa poc, al Claustre, quan una turista jove, sonava francesa, ens va demanar un remei per al mal de cap. La vam enviar a una farmàcia propera, però va insistir. Volia una pastilla i prou. I de franc, com qui demana un piti a una festa. Perplexos, li vam donar ibuprofèn en monodosi.
Vaig pensar que podia tractar-se d’una càmera oculta per publicitar paracetamols. Perquè l’escena me semblava irreal. Una capsa d’analgèsics costa cinc euros o menys. Tan modesta inversió hauria servit a la jove per sanar el dolor, tenir-ne ja per a futurs i, sobretot, no haver de mendicar pel carrer. L’explicació més plausible és que feia turisme amb el pressupost tan just que es guardava els cinc euros per a altres ingestes. Misèria en tot cas.
Menorca s’ha convertit en un destí caríssim. Al mateix temps, l’estadística diu que baixen la durada dels viatges i la despesa en oferta complementària. Té a veure. Molts prefereixen visitar l’Illa amb la calculadora a la mà abans que no fer-ho. La teoria per la qual amb preus alts vindria manco gent per deixar la mateixa riquesa té fissures.
Posar els preus (no sempre la qualitat) al nivell dels propietaris de luxoses finques i les festes de tacó alt genera altres maneres de viatjar. El turista adapta la dosi de dies a l’Illa (els residents no podem), d’ensaïmades i de gambes a la seva salut econòmica. Res a dir, sempre que compleixin uns mínims bàsics, que no s’arribi a l’extrem parasitari de venir a consumir recursos i espai a canvi de deixar gairebé res. Fins i tot, mendicant. Esperem que es tracti només d’una anècdota. Seria un mal símptoma que, mentre ens enlluerna (a vegades literalment com a Pregonda) el turisme de qualitat, proliferés un turisme de caritat. No totes les dosis surten a compte. Algunes són un fracàs.