Aquesta serà la quarta vegada que aprofitaré les calors agostines per a fer un seguit de columnes de bon llegir – ja veurem si som capaç– a l’hora del cafè, del vermut o del capvespre.
Com a tema principal he triat les faules, les llegendes i les tradicions, tant d’origen antic com relativament actual. És prou sabut que en temps antics una llegenda era conseqüència de la sedimentació de fets anteriors que, a poc a poc, anaven passant de vells a joves i es convertien en històries de les quals no se sabia del cert el seu origen ni qui les va començar. Jo puc recordar que una vegada, anant d’excursió per la costa de Menorca li vam demanar a un pagès: «l’amo, de quan pot ser aquest talaiot?», que teníem davant nostre, i la resposta, contundent, va ser «dels temps dels moros». Una resposta absolutament indefinida, però que volia qualificar un temps molt antic. Per aquell home, tot lo molt antic era dels temps dels moros. I per avall, Paco.
Pel que fa a les tradicions, n’hi ha algunes que neixen fa molt de temps, amb un origen conegut o no, com ara les festes patronals dels pobles de Menorca, prou documentades, i també altres que no fa gaires anys, però que han arrelat de manera que amb una sola generació ja s’han consolidat i la gent les considera tradició. A més de les festes tal com les coneixem ara, amb estaments socials, cavalls, caragols i curses eqüestres, es poden citar les anades a la vorera de la mar quan les festes de Pasqua o Cincogema, pròpies dels pobles costaners que van a fer les berenetes tradicionals, o els panxons de caragolins el dia de Sant Cristòfol, i tantes altres celebracions encara vigents, però podem parlar d’altres ‘tradicions’ molt modernes com pot ser la ‘baixada’ des Castell, amb el poble demanant ‘aigo’ i aturant contínuament la processó de músics i autoritats, de manera que per a recórrer devers 400 metres, distància que hi ha entre l’Església del Roser i l’Ajuntament, a vegades han estat més d’una hora i mitja. Jo no sé quan va començar aquesta desfilada interrompuda, però no crec que el costum tengui més de 40 anys i ja és ‘tradició’. El mateix deu passar a altres pobles. Mal serà que faci sortida de cavall i arribada d’ase.
La principal font de documentació és l’obra «Folklore menorquí de la pagesia» de Francesc Camps i Mercadal, conegut com a ‘Francésc d’Albranca’, publicat l’any 1918 i que jo vaig poder comprar d’al·lot, per una pesseta a un quiosc de vell instal·lat al carrer Gran des Castell, regentat per un català casat as Castell, Josep Batlle. Avui es pot consultar l’edició feta per l’IME, l’any 2004.