Evidentment no empraré el topònim del poble de Múrcia on han ocorregut els fets. El llegat de generacions d’una comunitat local no mereix que facem capaços a alguns personatges d’embrutar-lo. Són conductes i actituds tan primàries que és com fer protagonistes de l’actualitat d’un país allò de menys respectable que ofereix. M’interessa per què aquests individus aconsegueixen que els dediquem més de cinc segons d’atenció. Lògicament perquè allò que no obtindrien per cap altre mèrit ho obtenen per la violència, que sempre ens preocupa. Ja m’agradaria veure aquestes ànimes tan suposadament solidàries respondre a la carnisseria de Gaza.
Em pos en la pell dels meus avis menorquins, espanyols d’aquell temps, immigrants a altres països. Em pos en la pell dels pares d’alguns d’aquests caçadors, segur que molts també han estat i són immigrants interiors. Ni uns ni altres podrien entendre què estan fent. No haurien pogut imaginar rebre ells un tracte així de salvatge enlloc.
Deuen haver fallat massa coses perquè succeeixi. Considerar cada persona per si mateixa, sense que el respecte i la dignitat depenguin dels papers, l'origen o la riquesa és tan elemental, tan bàsic… Quin pou d’ignorància deu haver-los ofegat les ments? Quina mutació els impedeix posar-se en la pell d’avis i pares?
Però també és cert que els estats han confús la tolerància amb l’arbitrarietat i la llibertat amb la selva. Una altre tipus d’ignorància. L’omissió dels estats davant la marginalització de la immigració i de la impunitat dels delinqüents (nacionals i estrangers), davant la segregació i degradació de barris, i davant l’adoctrinament neofeixista porta aquestes conseqüències.
L’estat no pot anar perdut quan els individus s'habituen a l'incivisme i a tot tipus d’ús de la violència (les visibles i les invisibles). De cap tipus de persona, ni immigrada ni amb suposada «puresa de sang». La dignitat de la vida de tots exigeix els recursos necessaris. Endavant si calen impostos o baratar prioritats pressupostàries, hi ha marge rascant de molts privilegis, que només se sustenten en les concessions a l’electoralisme de partit. Les excentricitats de tantes i tantes rendes estarien millor invertides en progrés compartit que en egolatries que enfonsen el vaixell amb què navegam, també aquells dels camarots de luxe, que pot ser creuen que la distinció els pot salvar de les profunditats. Més ignorància.
El país voldria millors ciutadans, més formats i més responsabilitzats. Perseguir qualsevol tipus de violència i adoctrinament. I els recursos necessaris per elevar la dignitat i la consciència dels ciutadans fins a un mínim imprescindible on tenim comprovat que no broten les opcions per la delinqüència. I si és donen, sigui qui sigui, ha de topar amb la justícia i la reparació, en temps i forma.
Quina diferència entre aquestes misèries humanes i aquelles persones del renaixement que miraven els homes com a criatures amb la grandesa dels déus. L’evolució no rau en els segles sinó en la posició que s’adopta. Hi ha suposats avenços que han fet tornar miserable la mirada. Potser hem d’ensenyar, o imposar si cal, de separar allò (individual i comunitari) que ens fa humans d’allò que ens manté en el món dels primats.