La mancança d’habitatge accessible representa un dels grans reptes de la societat insular i una amenaça per a la pau social. Les Illes Balears són avui una població en continuat ritme de creixement demogràfic. Un imparable flux migratori és atret per les ofertes laborals derivades d’una economia basada en el turisme que no ha produït la corresponent oferta en matèria d’habitatge. No existeixen les solucions miraculoses, però la situació reclama un ampli conjunt de mesures de natura diversa si vol ser superada.
L’augment de sòl protegit i de noves promocions públiques d’habitatge, la millora dels mecanismes de finançament i d’incentius fiscals, la caducitat del lloguer turístic en el sòl urbà i la revisió de normes urbanístiques inadequades a la realitat, són inevitables mesures a considerar. A Menorca, les estadístiques oficials xifren en més de nou mil el nombre de llars abandonades o en deplorables condicions d’habitabilitat. Retornar-les al mercat un cop rehabilitades hauria de ser un dels objectius prioritaris de les nostres administracions.
Sovint oblidem que l’origen de l’especulació immobiliària prové del nostre propi veïnat. Per això, convé celebrar una recent iniciativa del consistori maonès, que a proposta del grup Ara Maó, acordà la modificació de l’ordenança fiscal, tot facultant un recàrrec de l’Impost de Béns Immobles (IBI) sobre els habitatges desocupats des d’un mínim temporal de dos anys sense causa justificada. La mesura, un atac directe a l’especulació immobiliària, és vigent a moltes altres ciutats espanyoles des del 2003 i serà aplicada per primera vegada a Maó. Més enllà de les picabaralles de l’exercici de la política, l’acord municipal és una mida justa i necessària, entenc que imprescindible.
Tot i que trigaran a fer-se evidents els efectes positius de l’ordenança, és de suposar que la seva aplicació de manera continuada i progressiva permetrà aflorar noves unitats residencials al mercat de venda o lloguer. Però convé no oblidar que la rehabilitació immobiliària requereix unes inversions no sempre a l’abast de tot propietari. Per a tant, les mesures punitives haurien d’anar acompanyades de l’establiment d’un conjunt d’ajudes financeres, subvencions o excepcions fiscals.
En definitiva, polítiques de bastó i pastanaga integrades dins programes de reforma urbana on la figura d’una oficina pública de gestió urbanística esdevé element imprescindible, sense el concurs del qual bona part de les possibles iniciatives encallarien i no arribarien a port.
Una altra mida a considerar és la revisió de certes normes urbanístiques de dubtosa eficàcia. No soc d’aquells que confien en la bondat de les ja «habituals» lleis de mesures urgents en matèria urbanística amb les quals els diferents governs autonòmics, com ara el nostre, es pretén amagar el «laissez faire, laissez passer» en matèria residencial. Són normes de caràcter general que, aparegudes de la nit al dia, acaben sent un gest tant fàcil com inútil per una galeria que reclama solucions immediates. Alienes a la diversitat territorial, provoquen nous conflictes entre les administracions i entre el mateix veïnat. Per això, considero més oportú oferir la seguretat jurídica que aporta la correcció d’aquella normativa que el pas del temps ha demostrat perjudicial o poc encertada. A continuació, dos exemples.
En el planejament municipal de Ciutadella, els edificis plurifamiliars de l’Eixample no poden sobrepassar l’alçada de planta baixa i dos nivells, si bé es permet la construcció d'espais sota coberta annexionats a l'habitatge del nivell inferior per una escala pròpia. És aquesta una condició que dificulta la racionalitat de l’operació constructiva del projecte en obligant la introducció d’habitatges en dúplex allà on no serien necessaris, trencant l'homogeneïtat de les llars. La principal conseqüència d’aquesta mesura, que entenc arbitrària, és el desaprofitament dels possibles àtics com a unitats independents. La rectificació d’aquell lligam, sense augment de l’edificabilitat, permetria elevar l’actual baixa densitat d’habitatges, que avui presenta uns índexs insostenibles.
També a Maó hi ha, així ho entenc, assumptes legislatius pendents que reclamen l’atenció dels governants. No és aquest el primer escrit on qüestiono un important paràmetre de la normativa urbanística de la Zona 1 o Nucli Antic del Pla General vigent. Em refereixo a les altures màximes permeses en un teixit urbà on una simple observació permet constatar com bona part de la superfície que abasta aixeca llurs façanes amb quatre plantes sobre la rasant dels carrers. És aquesta una zona clarament diferenciada de les extensions residencials vuitcentistes o Zona 2, carrers de Cases de Trast, majorment edificades sota un model uniforme de planta baixa i dos pisos superiors. Però veus aquí que, incomprensiblement, i en virtut d’una realitat inventada contrària a la història d’una ciutat antigament amuradada, l'urbanista considerà que ambdues zones havien de merèixer el mateix tractament amb un total de tres plantes, i així ho tenim vigent.
Les conseqüències d’aquest desajust normatiu, que pretén l'homogeneïtzació de dos sectors diferents de la ciutat, són evidents. La «congelació» d’aquells volums de la Zona 1 que sobrepassen els deu metres d’alçada provoca no poques dificultats atès que, en estricta aplicació de la normativa, els volums «congelats» no poden ser objecte d’alteració formal o bé han de ser rebaixats o enderrocats fins a aconseguir l’alçada reguladora establerta. Així, en l’hora de rehabilitar aquestes terceres plantes, on sovint no es permeten noves llars, i per evitar la pèrdua de part del patrimoni edificat, tècnics i promotors són forçats a l’exercici d’arriscats equilibris estructurals i funcionals que comprometen tècnicament i financerament l’operació. Tot un despropòsit.
És per tot plegat que, com acaba de publicar el president de la PIME, tot demanant amb seny respostes institucionals al drama de l’habitatge «...no pedimos grandes revoluciones, sino reformas posibles, sensatas y necesarias. Y para ello, es imprescindible que las administraciones actúen con rigor, visión de futuro y valentía. Porque solo así podremos asegurar que Menorca siga siendo un lugar donde se pueda vivir, trabajar y prosperar» (1). Impecable!
(1) DM. Juan Carlos Fernández de Salort, president PIME, 05/07/2025.