En el capítol anterior, el conseller de la cosa, era de tornada del festival que el seu partit havia organitzat a Madrit, la capital mundial de la bronca política, les gravacions secretes que no ho són i d’aquell ministre d’Hisenda que un dia van decidir que el negoci d’Hisenda era seu.
La sorpresa del conseller va ser que el seu assessor, en Juan Pelayo, el va rebre amb una ensaïmada, de considerables dimensions, amb dues veles enceses, per celebrar que ja feia dos anys que comandaven. Dos anys, tot s’ha de dir, ben aprofitats, amb discursos que diven una cosa i fets que són exactament la contrària.
Després de bufar les veles, el conseller va haver de reconèixer, en un acte humilitat, que els disbarats que havia promogut, urbanístics i lingüístics, no haurien estat possibles sense la col·laboració de l’altre partit seu, el que no governa però que comanda més que ningú.
Ensoldemà el conseller va arribar a la conselleria ben d’hora i arremangat, perquè després de tants de dies de disbauxa a Madrit, bé tocava fer una mica de feina. I d’entrada es va trobar el nostre espia, que ja era allà dins disfressat de fabricant de dessaladores amic.
- Què bé que sigui aquí -li va dir el conseller-, que de la manera que menam la cosa n’haurem de menester moltes, de dessaladores d’aquestes. Un gran invent, ara que ja mos hem carregat l’aqüífer.
- Sí -va amollar na Nataixa, que havia reconegut l’espia i que s’atracava amb la capsa de pastissets-. Ara a emmerdar la costa amb salmorra i destruir la posidònia allà on l’aboquin. I a posar molins d’electricitat mar endins, de tanta energia que demanen les dessaladores...
- Però què dius, Nataixa? -li va respondre l’assessor- I si no, com podríem tenir contents i satisfets tots els propietaris dels hotels i les piscines que encara deixarem fer? I els iots, que no s’han de poder netejar amb aigo dolça?
- Tothom sap que hauran d’apujar el preu de s’aigo -va continuar na Nataixa, sense fer cas de la irresponsabilitat de l’assessor-. Com a mínim un 30 per cent, l’hauran d’apujar.
- Però els turistes açò no ho saben i els indígenes, ja sabem que ho aguanten tot -va replicar l’assessor, molest, de tan poc acostumat com estava a què li cantassin les veritats.
- Bono, bono -va intervenir el conseller després d’oferir el sofà blau al nostre espia i de dir-li que no fes cas d’aquella secretària de llengua llarga-, prou discussió. Jo ja he rallat amb els meus amigots i els ho he dit ben clar. Si voleu que seguim explotant aquestes illes amb més promocions immobiliàries i més hotels, i més negoci, haureu de pagar s’aigo més cara...
- I què li han respost? -va demanar na Nataixa, ingènua.
- Que cap problema, perquè s’aigo és un bé natural que hem de pagar a parts iguales entre tots i encara queden molts d’indígenes que hauran de beure cada dia.
- Ho veus, Nataixa? -va exclamar en Juan Pelayo alçant el coll com un gall dindi.
- Mem -va continuar el conseller-, si és es nostro negoci i prest aconseguirem que tothom que vulgui habitar en aquestes illes s’hagi de dedicar al turisme.
- Ho veus, Nataixa? -va repetir l’assessor.
- Fins i tot l’Illa del Nord -va continuar el conseller- sembla que ja la tenim bonibé dominada... Res d’indústries alternatives ni de munyir vaques. A munyir turistes, que a uns quants mos omple sa butxaca, encara que els indígenes cobrin sous magres i no es puguin pagar ni casa per viure.
- O se n’hagin d’anar perquè aquí ja no els serveix res d’allò que han estudiat -va dir encara na Nataixa.
- Mem, però tenim la immigració per substituir-ne a tants com faci falta -va replicar, eufòric, el conseller.
- Jo pensava -va continuar na Nataixa, a punt d’esclatar- que vostès estaven en contra de la immigració. Si cada dia ho diven... I ni s’immuten quan per la Península ja hi ha linxaments d’immigrants...
- Bono -va respondre el conseller, conciliador-. És una manera de rallar. Noltros ho deim i s’altre partit nostro ho diu encara més fort, que no en volem, d’immigrants. Però tot és de cara a la galeria. Si n’hauríem de tancar d’hotels i restaurants i tota casta de negocis si no hi hagués tanta mà d’obra immigrada!
- Així és, Nataixa -va dir en Juan Pelayo mentre es fregava les mans-.Tot és de cara a la galeria