Ja fa temps que dic que la renda per càpita que genera l’actual model productiu, i no els seus valors absoluts és la variable rellevant per jutjar com van les coses a Menorca. Reitero que són els nivells relatius, i no les taxes de creixement agregades, el que importa. Més encara, aquesta renda per família l’hem de jutjar en termes de capacitat adquisitiva, en termes reals, a la vista del nivell de preus de les Illes, el difícil accés a l’habitatge i la manca de suport amb els que compta la ciutadania en molts serveis públics, condemnats per un mal finançament autonòmic.
Ja fa temps que dic que no hem de valorar l’estructura econòmica menorquina per l’antiga divisió sectorial de primari (agricultura), secundari (indústria) i terciari (serveis), a la cerca d‘un equilibri passat de rosca. Indústria no és ‘manufactures’; ho és també l’activitat agroalimentària i l’hotelera ben feta. La divisió rellevant és entre qui inverteix en projecte empresarial de durada, forma capital humà, amortitza i manté patrimoni, i les activitats de curta volada, de traspàs, aquí te pillo aquí te mato, tot fet amb volanders i feines de temporada.
Ja fa temps que veig l’economia emmalaltida pel que se’n diu infermetat holandesa, en la qual un sector amb la seva empenta momentània arrasa els altres i els deixa sense futur (com sense futur roman també, al final, el que fou l’activitat incipient devastadora) imposant elevats costos d’oportunitat a les alternatives tradicionals i buidant de contingut els ‘oficis’ industrials. A la que s’hi afegeix la malaltia de Baumol (instal·lar-se en un model de serveis dels d’escassa productivitat),que competeix en preus baixos i per això ha de pagar malament a la seva mà d’obra.
Ja fa temps que em posa de mal humor quan els polítics arrossegats pel dia a dia i el curtplacisme partidista acceptant les pressions de l’status quo amb allò de ‘com no pot ser d’altra manera’, inhibint-se de la seva responsabilitat de redreçar les coses. I veure com la societat potencialment beneficiària del canvi calla políticament, a la vegada que qui veu amenaces les seves expectatives malparla i es mobilitza políticament.
Reitero fins l’avorriment que a falta de polítics valents. o amb capacitat suficient per entendre els problemes, cal un millor posicionament de la societat civil, recuperant polítics intel·ligents, amb el recolzament d’empresaris i treballadors que estimin l’illa, i en especial de la indústria que fan possible. Un reconeixement per tots ells i una empenta per a joves emprenedors que valorin el treball ‘industrial’ normalitzat i no condicionat a set o vuit mesos d’excessos i a viure la resta subvencionats amb l’atur.
Per tot això considero un xute d’adrenalina que a la trobada IME d’aquest juliol (en el seu quarantè aniversari!) acudissin a la crida empresaris de pro, dels sectors més emergents de l’Illa, mostrant complicitat a la cerca de millor futur per l’economia menorquina. Buscar un pacte que empenyi la reindustrialització (quines coses frenar del sector avasallador turístic) i quines coses impulsar per una nova cultura emprenedora, per a fer possible una activitat incipient amb ple suport logístic, queda així sobre la taula del Cercle d’Economia i de les obligacions dels nostres polítics locals.
Amb sentit d’urgència, com diu el poema de Pere Quart emulant el de Joan Maragall: «...temps era temps hi hagué una vaca cega. Jo soc la vaca de la mala llet». Doncs això!