L’inoblidable Pau Riba tenia una definició genial del que són en realitat les vacances i que m’agradava molt. Les vacances, va i et canses. Hi posem tanta expectativa damunt aquells dies somiats, que quan acaben d’arribar del tot, la realitat, segons com, és una altra. Per no parlar si viatges amb fills, que donaria per un capítol a part (amb banda sonora de crits i gelats desfets)
No sé si és el mateix que es deuen trobar els qui ens visiten aquests dies amb la quantitat d’incidències que estem vivint de cara a la galeria amb autobusos en vaga, taxistes sancionats per anar com uns pòtols i preus que pugen com si volguéssim semblar la Côte d’Azur. A Barcelona i Mallorca ja han començat les queixes perquè el turisme, aquest any, no gasta. I aviat el run-run s’escamparà també per aquí.
Apostar per la qualitat està molt bé però els serveis han de poder estar a l’alçada amb la sensació que allò que hem pagat, té una relació d’equivalència. Ja no parlem del luxe, que juga en una altre lliga. L’altre dia m’explicaven que en realitat, el luxe no existeix perquè allò que pagues per aquella bossa de pell, aquell restaurant o aquell rellotge, no ho val. En realitat, el luxe, em deien, és haver sabut posar preu als somnis de les persones i que estiguin disposades a pagar-ne el que es demana. Tot un art!
Si ens hem de dedicar a vendre somnis, almenys assegurem-nos que no es converteixen en malsons. Per a qui ve per primera vegada, per a qui repeteix cada any i també per a qui hi viu. Bon estiu! Ens veiem a la tornada!