Al puig de Bonany hi van pujar els veïns de Petra (Mallorca) el 1606 per demanar a la Mare de Déu la pluja que acabés amb una greu sequera. Va caure molta aigua i aquell va ser un excel·lent any per als pagesos. D’aquí el nom.
Pujar-hi a peu és exigent, agradable i reparador. De bon matí la tranquil·litat que s’hi respira convida a reflexionar, a conversar si es fa en companyia, entre arbres, animals i tanques. És polit, oxigena sang i ment, i la vista del peculiar pla de Mallorca captiva. A una visita recent, devora el santuari que presideix el puig havien deixat una bombona de butà, un aparell per cuinar i llaunes buides. La màgia de l’entorn trencada per la mediocritat humana.
De baixada, 419 anys després, la conversa amb el meu company conclou que la mediocritat és el signe dels àrids nous temps. Ser mediocre és conformar-se amb una qualitat mitjana o baixa de les coses que un fa. Gaudir d’un dia a Bonany i deixar-ho fet una porqueria és de mediocres.
Que una influencer faci carrera política mentint al currículum és el triomf de la mediocritat. Formar-se una opinió sobre temes complexos amb tres consignes ultres manipulades, que inciten a caçar persones, és propi d’un esperit crític mediocre. Educar i aprendre amb la consigna d’arribar només al mínim per fer aprovar i aprovar (a l’escola i també a casa) estimula la mediocritat.
Sancions a professionals del volant per descuidar la roba i la higiene. Sopars més cars que bons, i que s’allarguen més del que recomana el ritme digestiu per un servei deficient. Viatges amb actitud low cost. Roba de dues rentades. Verdures insípides. Obres a deshora entre turistes. Són exemples de mediocritat. Sovint s’actua i es treballa per sortir del pas, fitxar i prou, passar dia, sense gens d’interès per l’excel·lència. El mediocre fa a la vida el mínim exigible, sense aportar cap plus ni millorar res. Açò abunda i, el pitjor, no penalitza.Al contrari. Es fomenta.
Les que buiden pous no són les úniques sequeres. Mare de Déu.