Si hi ha una frase que hagi sigut explosiva en la política espanyola dels darrers temps, i n’hi ha hagut moltes de diferents temàtiques i ubicacions, ha sigut la que pronuncià l’amic de Bush fill, el tercer de ‘Las Azores’, qui cercava armes a l’Iraq, qui ens va entrar en una guerra, qui manejava informació que no se’ns contà sobre l’11-M, qui marca el tempo al PP; o sigui, J. M. Aznar.
I no seré jo qui defensi l’altra banda, ara tacada d’una corrupció similar als governs de Felipe, el propi Aznar i Rajoy (potser haurem d’afegir Zapatero) i que caurà pel pes insuportable d’aquesta corrupció; sols és qüestió de temps, per molta Fiscalia que controli. Però l’incendi que han provocat les piròmanes reflexions d’Aznar, interpretables, per tant, que serveixen per justificar moltes coses, són de les que fan trontollar els fonaments d’una democràcia: «El que pueda hacer, que haga». Doncs, barra lliure!
ALTRES DIES he parlat de la situació geopolítica, bipartidista, immoral i corrupte d’aquesta legislatura, però penso que voler fer caure la branca més podrida de l’arbre a destralades sobre la soca, no és precisament responsable. No ho és, perquè ja hem sentit dos cops allò de «només el poble salva al poble»; fou a València, amb la infame gestió de la DANA, i, recentment, a Torre Pacheco, en la concernència als atacs racistes incitats a les xarxes socials manejades per l’extrema dreta que també acoquinen a periodistes de debò.
Que el poble faci justícia pel seu compte és exactament el contrari que hem fet des que va acabar la nostra quasi modèlica transició. És tot el contrari! Ni així es va acabar amb la pitjor xacra que hem patit: E.T.A. Tampoc vàrem justificar el G.A.L. (la policia patriòtica està per demostrar), per tant, no justificarem ara la llei de l’Oest (o de Trump).
Justícia no vol dir venjança. Ressentiment no vol dir rancor. La frustració no justifica la violència, i la tolerància és tan fràgil com un gerro xinès (el que són certs polítics que en fan modus vivendi de la seva «vocació»), que just es mou de lloc amb una empenteta, cau i es romp en mil trossos. El que mou aquesta tolerància tan fràgil, la intransigència racial envers l’immigrant, és la mentida manipuladora que certs pseudo-periodistes i agitadors ficats en política estan fomentant dins una societat plural que no accepten.
ARA MATEIX, no condemnar les agressions racistes, és igual que fomentar-les. Avui, donar peu a les fake news, o no contrastar-les, és entrar (inconscientment) en el joc de l’odi... i l’odi emmalalteix més a qui odia que a qui és odiat. Calen noms i sigles? Jo crec que no; puix són els que volen expulsar 8 milions de persones... no sé on. Però permeteu-me que continuï amb l’expresident Aznar i la seva responsabilitat des de l’ombra (cada cop més de cara al sol).
Aznar, ho recordo com si fos ahir, tenia el 90 per cent de la població en contra d’entrar en el conflicte de l’Iraq. I jo em demano: Si hi va entrar amb l’opinió tan contrària del país: Què no és capaç de dir o fer, o, en aquest cas, dir que facin, amb tal d’estendre el seu orgull revengista? Algú creu que no duu encara clavada l’espina de perdre unes eleccions, tot i que col·loqués al capdavant a Rajoy, que tenia guanyades fins al dia dels aterridors atemptats a Atocha? Algú pensa que està penedit d’haver dit que els ideòlegs de l’11-M no estaven ni en deserts remots ni en muntanyes llunyanes?
L’OBSESSIÓ (potser lògica per l’atemptat que patí, i més lògica si és incapaç d’oblidar o perdonar) amb E.T.A. fa que Aznar sigui de veritats absolutes indiscutibles i dels qui no reconeixen errades, i potser aquesta obsessió ens va entrar en una guerra (jo ajudo George a l’Iraq i ell m’ajuda a mi al País Basc). La raó és que la implacable forma d’actuar i la seva mà dins l’ala dura del PP cada cop estan menys a l’ombra: I sí, aquesta ala dura tornarà a governar sense el verd com a crossa. Només cal canviar un gallec per una madrilenya. Tampoc calen noms, veritat?
Preguntem-nos, potser per tal de no entrar en una guerra pitjor (fratricida): Què fem els demòcrates engolint-nos la corrupció del partit vermell i l’odi que incuba el partit més dretà amb l’ajut de l’ala més dura del partit blau? Què fem els moderats entre tant de fang?
Per respondre a les preguntes no se m'ocorre millor manera que recórrer a dues frases de l’únic president democràtic espanyol que vingué i marxà amb les mans netes: «La vida siempre te da dos opciones: la cómoda y la difícil. Cuando dudes, elige la difícil, porque así estarás seguro de que no ha sido la comodidad la que ha elegido por ti». I: «El futuro no está escrito, porque solo el pueblo puede escribirlo». Tampoc cal dir nom, veritat? Puc prometre i prometo, que jo no faig el que puc; faig el que dec: No acceptar discursos d’odi... ni consells de venjatius.