Així m’ho deia no fa gaire un catòlic que ja passava dels seixanta i que fins fa poc anava a missa. Òbviament, li vaig dir que ell ja era un home granat i que posseïa les armes suficients per poder decidir sobre la qüestió que plantejava.
El fet fou que, en lloc de cenyir-nos a l’Església catòlica, ens anàrem prest per altres viaranys. Jo vaig treure el cas de la mala fama que per anys es conferí a l’època medieval a la que es tengué com època obscura i apocada. I ell tragué el cas de l’època barroca que fou qualificada com complicada per fastuosa. Jo vaig preguntar-li: com pot qualificar-se d’obscur un segle com el XIII que hostejà un poeta com Dant, una catedral com la de Chartres i un sant com el d’Assís?
I ell em va preguntar: com pot qualificar-se d’extravagant un segle com el XVII que va veure néixer un científic com Newton, un pintor com Rembrandt i un músic com Bach? Els dos vam constatar que cada època tendeix a desqualificar-ne d’altres. Els dos reparàrem que els qui així desqualifiquen van per la vida com fiscals socioculturals. Els dos intuírem que la bona o mala fama no té pes ni per canonitzar ni per estigmatitzar en bloc res ni ningú. Els dos ens citàrem per un tema nou la setmana vinent al mateix bar.