En el capítol anterior, el conseller de la cosa va fer tal elogi de les dessaladores d’aigua marina que potser se n’instal·larà una a ca seva i tot. I és que com més turistes xuclin de l’aqüífer, més prest ens quedarem sense cap aigua dolça que no sigui la dels bòtils de plàstic.
Coneixedor de la fal·lera del conseller, el nostre espia es va presentar a la conselleria disfressat de fabricant de dessaladores, ep!, de fabricant amic, naturalment. I ja entendran que va ser rebut com un rei.
La conversa va degenerar cap al tema del immigrants, convertits en la tracció de sang que manté la indústria turística. I de com podien anar substituint els indígenes que se n’han d’anar de les Illes Tropicals per falta de casa assequible o perquè han estudiat massa.
I na Nataixa, que no entenia que el partit del conseller i l’altre partit del conseller, que diu que en vol expulsar vuit milions i que assisteixen tan frescos a les agressions que comencen a patir els immigrants a la Península, resultàs ara que encara volien més immigrants... Però tant ell com l’assessor li van aclarir: flastomen dels immigrants de cara a la galeria, però en realitat en volen cada vegada més perquè són ells qui els aguanten el negoci turístic.
PASSADA UNA SETMANA, el conseller passejava rabiós pel despatx per culpa de la notícia del dia. Que el seu pla de segregació lingüística dels al·lots a l’escola havia tornat a fracassar. Sobretot a l’Illa del Nord, on el 92 per cent de les famílies havien triat la llengua dels indígenes i no la que ell volia.
Però també a l’Illa Grossa, on també havien triat la llengua pròpia el 80 per cent de les famílies i fins i tot a l’Illa de les Discoteques, on l’havien triada el 60 per cent, tot i que en aquella illa ja només queda un de cada cinc habitants que sigui indígena.
- Això és es «colmo»! -cridava el conseller-. I ara què diran es «kefes» de s’altre partit nostro!? Aquests indígenes i tothom que tria com ells són uns malcriats!
Va ser en aquell moment quan va entrar al despatx el nostre espia, que avui anava disfressat, amb ulleres de sol i dents blanquejades, d’economista de la casa disposat a alegrar el dia al conseller.
- Ho hem aconseguit -es va limitar a dir-. Ja tenim els sous per davall de la mitjana de la Península i en hoteleria, els més baixos de tots.
- Açò sí que és una bona notícia -va exclamar el conseller mentre abraçava l’espia i el feia seure al sofà blau-. Que no ho has sentit, Juan Pelayo? -va dir al seu assessor, que es va afegir a la festa.
- I açò vol dir... -va afegir l’assessor- que tots es nostros amigots han augmentat beneficis, encara que ofereixin preus tan econòmics que arriben carretades de turistes amb polsera del tot inclòs. Un èxit!
El nostre espia, assegut al sofà blau, es va mirar na Nataixa amb cara de dir «aquesta gent són pitjors que la pesta», mentre la secretària, que el va reconèixer tot d’una, ja se li atracava amb la capsa de pastissets i posat de dir «jo també vull fugir d’aquestes illes convertides en el negoci de quatre aprofitats».
- I ara fan una llei perquè es pugui edificar per tot... -va dir a l’espia mentre obria la capsa.
- Hem de donar la gran notícia als presidents que tenim a cada illa -va amollar el conseller- i reunir-los i demanar una entrevista conjunta al delegat d’en Xanxes a les illes per exigir més doblers, que noltros, amb la rebaixa d’impostos als amigots rics, anam curts...
- Me sembla que no mos voldrà rebre -va respondre l’assessor amb mala cara-, que ja mos coneix... Però, ja sap quina l’ha feta el president que tenim a l’Illa del Nord? -va afegir, canviant de tema.
- Mem -va dir el conseller-, vols dir aquell que mai no sé què és de nom?
- El mateix -va continuar l’assessor, que tampoc no se’n recordava del nom i de vegades li baratava-. Ja sap que després d’estudiar durant dos anys el nombre de cotxos que caben a aquella illa, ha fet una proposta que fa riure.
- Sí, ja ho sé -va respondre el conseller-. Un crac, aquell al·lot.
- Idò ara està canviant el Pla Territorial com d’amagat -va continuar l’assessor- i es nega a presentar l’informe jurídic que valori les conseqüències dels canvis que vol fer.
- Va fort, aquest! -va respondre el conseller- Tranquils, que açò vol dir que es nostros amigots quedaran satisfets amb els canvis.