L’optimista actualment ja no és aquell que veu que l’ampolla està mig plena, sinó és aquell que veu que està buida, perquè està buida, però veu que s’està omplint.
Realment la situació és molt greu, una crisi climàtica galopant, rècords de temperatura però també amb rècords d’emissions de CO2; una crisi geoestratègica aclaparadora, diga-li escalada bèl·lica amb augment dels pressupostos en la guerra, amb detriment de despeses per la comunitat; i també una gran crisi social, una desigualtat econòmica com mai, amb l’agravant de la gran evasió fiscal dels més rics amb el consegüent augment de la frustració social amb l’aflorament de discursos d’odi per desviar el focus d’atenció sobre els veritables responsables de la situació, els més rics completament psicòpates.
Però cal ser optimistes, no perquè les coses se puguin fer millor, que se poden, sinó perquè no ens podem permetre el derrotisme per respecte als nostres descendents. Als pobres, els deixem un món a punt de rebentar i a damunt els hi ‘alegrem’ la vida amb un discurs fatalista.
Intento veure només allò que va bé, per salut mental, i aportar allò que pugui, per poc que sigui, en fer les coses millor. I vull pensar, que a escala petita som molts, molts amb aquesta actitud.
Més que per optimisme, apostaria per una esperança activa. Som-hi, fem-ho pels nostres descendents.