Deixar morir de fam milers de persones és una elecció, tot i que anomenem crisis humanitàries a decisions polítiques perfectament calculades i executades. Hi ha responsabilitats a depurar quan s’inverteix en l’extermini del poble Palestí o en mantenir una política migratòria que es cobra milers de vides.
Que l’assassinat premeditat de tantes persones passi sense pena ni glòria ens deixa entreveure dues coses: la incapacitat manifesta per a la solidaritat i que l’existència humana té molt mala ferida.
És cert que tot i els mals del món, és inevitable que la vida continuï. Així que mentre em mir al mirall pensant en si he engreixat, escolt a la ràdio la benvinguda als infants sahrauís de la presidenta. Ella, que s’oposa a acollir infants migrants. Supòs que hi ha moltes maneres de mirar-se la guixa.