Ja som on era previsible que acabéssim essent. Sobrevola un sentiment general de massificació que conviu amb un ample nombre de sectors del turisme que es queixen perquè no en són prou, els visitants. Res de nou; per uns massa, i per altres massa poc. Uns callen, tot i que l’aturada els afavoreix, mentre altres criden. Mala peça al teler. Això és la conseqüència de successius increments de l’oferta sense parar, sobre les parts més senzilles d’un negoci del qual es creia que creixeria sense aturador. D’allò ja fet, poca cosa a dir més enllà de remarcar la profecia autocomplerta. Es tracta però, ara, de pensar en propositiu -aquí hi arribem tots ‘plorats’- sobre què no s’ha de fer; com deixar de cavar el forat, si en volem sortir d’aquest.
Anem a pams. En un article recent esmentava quines coses s’haurien de fer: bàsicament, una empenta a l’emprenedoria més ‘industrial’ de major valor afegit, sobre la base de set propostes. Aquí em vull centrar en què ‘no s’ha de fer’ si volem albirar un millor futur econòmic. Si en el primer supòsit es tracta de donar suport a totes aquelles noves activitats incipients o el que servís per ancorar millor les empreses consolidades cara el futur, mostrant la rellevància de les externalitats positives que suposen en termes de creació d’ocupació estable, de conciliació de la vida laboral amb la familiar, i d’estalvi de subvencions als contribuents (atur estacional, subsidis com a salaris de substitució de temporada), en el segon es tracta de treure la lupa i dificultar l’evolució d’un mercat desfermat. És a dir, d’analitzar amb molta cura la manera com, amb la regulació vigent, es pot posar fre a determinades activitats, vistos els seus impactes negatius, a fi d’evitar que aquests errors perpetuïn els seus efectes negatius. N’assenyalaré unes quantes.
Primer, ens convé dificultar urbanísticament tota inversió que generi efectes irreversibles. Sense retroactivitat, tot aquest tipus de decisions haurien de requerir majories reforçades; altrament, no autoritzar-les. Segon, si bé ha sigut acceptable fer participar majorment els propietaris locals en el negoci hoteler, amb l’obertura de finques a l’agroturisme i amb ‘hotels amb encant’ al si de les ciutats, és ja hora de posar límits. L’increment de l’oferta és, ja avui, exagerat; el nombre d’hotelets, només a Ciutadella, ja arriba als seixanta. Si bé la seva posada en marxa va comptar amb una demanda inicial prou rendible, ara és molt difícil mantenir ‘industrialment’ aquests ‘boutiques’. El cabal inicial de finançament va impulsar la inversió en aquest sector en detriment d’altres, però l’increment observat de la competència només pot portar a una baixada de preus. Un hotel de cinc habitacions només s’aguanta amb preus alts. L’increment dels hotelets farà que prest no siguin rendibles. Tercer. Quan això passi, caldrà evitar la pressió que pugui sorgir per segmentar aquests allotjaments en petits apartaments, amb cuina i bany com a succedanis d’habitatges quotidians. Això pot passar quan, amb la baixada de la rendibilitat, la falta d’inversió hagi deteriorat els espais (humitats, falta de reposició). La crisi de l’habitatge pot ser aliada d’aquesta pressió, a resistir si no volem caure en el model cubà d’habitatges ‘cutres’ compartits. Quart. No ho podem fiar tot a la patrimonialització de les inversions, en el sentit de que algú faci els comptes i que, a falta de rendibilitat a les explotacions, la plusvàlua encoberta ragui en la puja del valor patrimonial. Noteu que aquesta es realitza o no depenent de que algú altre la vulgui pagar, i aquí el tonto serà l’últim quan esclati la bombolla de compra-vendes.
Cinquè. L’eficiència assignativa dels recursos des de l’òptica microeconòmica requereix que béns complementaris i substitutius s’analitzin a la vegada. El visitant ve amb un pressupost determinat. Certament, aquest és, d’entrada, prou elàstic; tals són avui les dèries de la mobilitat i la consideració del turisme com a ‘experiències’. Però allò que algú s’apropia d’un pressupost concret, no s’ho queda un altre. Avui, el preu del transport aeri i marítim no és el problema greu del visitant de pressupost tancat; en particular, si té flexibilitat d’escollir dates i hores. Moltes d’aquelles companyies de transport, amb inversions ‘mortes’ considerables, poden facturar a cost marginal i un poc més. I això és un preu privat baix, ja que es traslladen a cost social les externalitats negatives mediambientals o els efectes que suporta algú altre. Però a l’hora de tocar terra el visitant requereix allotjament, excepte, està clar, aquells qui dormen en cotxes i caravanes (un model low cost rebutjable). El preu mitjà d’aquest, en poc temps, ha pujat pels núvols; d’aquí pot acabar plorant la criatura, si a futur els preus baixen! Amb demanda inelàstica i una oferta segmentada, tota ella a l’alça, qui estigui pagant molt per sobre del previst en la reserva baixarà el consum en bars i restaurants, que en la mesura que volen també mantenir preus elevats es queden amb les taules buides. I els súpers romandran plens de qui soparà un bocata, o es menjarà un plat cuinat a l’habitació. Als preus actuals de la restauració, el pressupost dona per una sortida al restaurant, però no cada dia. La demanda es raciona per aquesta via. Cercar excedents en preus i no en quantitats és arriscat per qui no te molt bon producte. I mentrestant els Mercadona es forren, generant pocs arrossegaments en productors locals, des de les seves marques blanques. Sisè. Els hotelers comencen a observar que, en aquesta disjuntiva, amb preus alts i cost de transport subvencionat, les estades es redueixen. Menys dies, però més turistes; amb més mobilitat, per comptar ‘experiències’ a altres països, a distints moments de l’any.
Setè. Cal resistir que el deteriorament d’algunes zones d’urbanitzacions esdevinguin succedanis d’habitatge per a la població resident, de la nouvinguda en particular: circulació de vespre d’hivern en bicicletes i patinets en vials de carreteres no il·luminades, a l’estil del que es troba a molts països sud-americans. I que es pressioni després sobre les arques públiques per a exigir serveis municipals (escoles, enllumenats, oficines de salut), per a les quals aquestes infraestructures no estan planificades.
Molts d’aquests aspectes esmentats els he seguit en primera persona com a president del Consell Assessor de Política Econòmica de Catalunya (Capec), amb trets, al Principat, molt similars als que veig avui a casa nostra. D’aquí la meva inquietud, que he anat recollint al llarg d’aquests tres darrers articles.
Bon estiu!
P.S. Em fa vergonya escriure d’aquestes coses quan veig cada dia el que està passant a Gaza, sense que els amants de la guerra aquí i allà condemnin Netanyahu i els seus sequaços, obviant el militarisme com un crim contra la humanitat.