No és, ni de lluny, l’abanderat polític que em representa, però he de reconèixer que la vivesa i l’eloqüència, de vegades sobreactuada, de Gabriel Rufián, l’han convertit, possiblement, en el millor orador del Congrés, amb permís d’Aitor Esteban i de Cayetana. I tornant a fer avui recalcament de frases potents o brillants dels nostres representants, no puc passar per alt la del portaveu d’ERC: «No nos hagan escoger entre corruptos cutres y corruptos Premium». Crec que és més que evident qui són els «cutres» imitadors de Torrente, i també que avui es posa més de manifest qui són els Prèmium.
Si les indecències que sabíem dels casos de corrupció recent del PSOE ens avergonyien a tots; què dir ara d’un exministre d’Hisenda del PP que feia les lleis a mida per als seus clients particulars i cobrava comissions per això? Es pot ser més abjecte i innoble? Sí, puix aquest mateix exministre ens demanava a tots restrènyer-nos el cinturó durant el pitjor de la crisi que explotà el 2008, cinisme Premium, mentre ell se les enduia, les castanyes (de tots), ben cuites. Tot un Robin Hood, però a la inversa.
Pregunta: Quina corrupció és pitjor, la de dretes o la d’esquerres? Per a mi la corrupció no té color, però hi ha diferents formes de mesurar qui ho fa amb més mala bava. Exemples: Qui ha ficat més vegades la mà dins la caixa. Qui s’ha quedat més doblers de l’erari públic. Qui té més imputats. Qui ha sigut més indigne i miserable en les seves malifetes. Qui castiga menys els seus corruptes, etc. Però el que torna a posar-se de manifest és que la corrupció és endèmica, hereditària, identitària, circular, pandèmica i perenne en la nostra política bipartidista. Montoro, el darrer exemple de brutícia governamental.
Però això de la corrupció vol una reflexió més enllà dels colors. M’explicaré repetint un supòsit a manera de pregunta: Qui castiga més als seus corruptes: La dreta o l’esquerra? I ja empatxa a molts allò tan odiós i inútil del «i tu més», perquè, qui fa dos dies alçava la veu, ara té un perfil baix i tira pilotes fora. Qui, la setmana passada clamava contra el rival, ara rep les coltellades d’aquest... I així, fins que es torni a girar novament la truita, espanyola i amb molts d’ous, per cert.
Resposta: Soc de l’opinió que la dreta tolera menys els seus corruptes, ja que el conte del llop que sempre empra l’esquerra i no només previ a les eleccions, funciona, i, amb la condició que no vingui la dreta intolerant i poc misericordiosa a retallar-ho tot, prefereix quedar-se amb el dolent conegut; i, si fa falta, reunirà un nodrit grup d’intel·lectuals (no tots) per a signar qualsevol manifest partidista que doni suport al líder de la secta (la política ja són dogmes) que els alleta. No és el primer cop, ja passàrem per aquí el 1996 i la vida ha continuat. Però és preferible enviar-se la corrupció pròpia que quedar-se sense mamella. Serà preferible, però intenta tapar el que s’ha de destapar quan el govern té casos greus de corrupció. No em val allò que diuen els signa manifests de sempre de «errores in eligendo e in vigilando». Ja canta massa!
En la dreta sol succeir el contrari. No es va perdonar políticament, com havia de ser, ni a Aznar ni a Rajoy per les seves dolenteries. En canvi, Felipe, va durar el que no durarà cap més president i, Zapatero i ‘los de la Ceja’, encara comanden més que molts ministres de cartó pedra. Amb l’al·ludit manifest, ara, tendeixo a pensar que és més greu la tolerància esquerrana amb la corrupció per por que vingui la dreta a rebentar-li tot. És, metafòricament, com qui pateix maltractament, però com que hi ha bona economia a la llar, malauradament, s’ha d’aguantar. Sí, fastigós exemple, però clar i llampant.
I rere aquestes embranzides, qui hi surt guanyant? Doncs, els nous partits radicalitzats o aquells que són una escissió més agressiva dels totpoderosos. Podemos sorgí, segurament amb raó, del moviment d’indignats amb la poca perspicàcia social del moment; i, per l’altra banda, Vox, sortí de la costella més a la dreta d’un PP que llavors ja cercava el centre... i que encara no ha trobat, puix el metro va en sentit contrari en direcció a Lady Madrid, amb transbordament a l’estació José Mari.
Però, la realitat actual, quina és? Que Podemos i la seva política d’expropiació mor de defallior per la sempre divisible política d’esquerres i perquè el PSOE s’ha fet amb insígnies que abans eren distintius liles; i, el neoliberalisme de Vox puja perquè sap treure profit de la demagògia del «son todos iguales. Votadme a mí que yo lo arreglo rápido» i maneja les xarxes socials com ningú (heus aquí el vot jove). Populisme bidireccional. Les dues cares de la mateixa moneda que ja mai cau de cantell.
Metàfora: A l’obra costumista menorquina «Foc i Fum» de 1885, de Mestre Joan Benejam, hi podem trobar una frase intemporal, o moltes; em refereixo, però, a una de la de la cançó «Qui em compra vellanes» que entona en Carrelet: «Hala!, trieu i remeneu», que perfectament podria ser l’avantpassat d’aquell anunci televisiu dels vuitanta, del detergent Colón: «Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo». Així mateix, podem extrapolar les dites frases a la vàcua i oxidada política d’avui dia perquè el que haurem de triar sempre serà dolent. Això sí, tinguem clar, amics lectors, que tots els Rufians trien sempre els corruptes ‘cutres’... i alguns ni n’alcen una ceja.