Jo vaig néixer a «un ca nostra» que a planta baixa hi havia la ferreria i a planta de dalt, la llar familiar. Degué ser l’experiència infantil de pujar i davallar aquesta escala, que connectava la fogositat de la fornal de baix amb la placidesa del rebost de dalt, que deixà sembrada en mi la fascinació per totes. Mallorca té escales paradigmàtiques: la del Calvari de Pollença, la de l’església de Felanitx, les de carrers de Montuïri, l’escala de caragol del campanar de la Seu. L’ample món en té de famoses: a Roma, la del Capitoli i la de doble espiral dels Museus Vaticans; a París, la de l’Òpera; a Oporto, la de la llibreria Lello e Irmao; al Perú, la de Huayna Picchu.
Qui, al llarg de la seva vida, no ha estimat una escala? Queda algun mallorquí que no s’hagi encuriosit mirant com posen els peus els que baixen les del Pas d’en Quint? Confés que dues escales han estat objecte de reflexió perllongada: una, prové de la literatura, concretament del primer llibre de la Bíblia, és l’escala de Jacob que transitaven homes i àngels i unia terra i cel; l’altra prové de la cinematografia russa, la turmentada escala d’Odessa al mític film «El acorazado Potemkin» d’Eisenstein.
Noble i fascinant és l’art de l’escala, el que té per dèria i gràcia facilitar connexions sigui entre altituds distintes o bàndols distants.