En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals estava més maleit que mai amb les famílies que habiten aquelles illes. Compte tu, els ho havia posat la mar de fàcil perquè deixassin d’emprar a l’escola la llengua dels indígenes... I elles, les famílies, caparrudes, li havien respost majoritàriament que no.
«Quin desastre, quin desastre!», criava el conseller, que en el fons, allò que volia, amb el seu partit i l’altre partit seu darrere, era que a poc a poc es deixàs de rallar la llengua dels indígenes, substituïda per la que els agrada als seus «kefes» de Madrit.
Haurem d’aclarir, per si no ho saben, que Madrit és el nom de la capital mundial de la bronca política, els xoriços (un bon embotit), els ministres d’Hisenda que es munten el negoci particular i, ara també, dels títols universitaris falsos. La joia de la corona.
Clar que la jornada va donar també per celebrar que els sous de les Illes ja estiguin per davall de la mitjana de la Península i els de l’hoteleria, per davall de tot: els més baixos de tots. Cosa que explica perquè els hi va tan bé als que maneguen el negoci...
Encara van rallar també de l’Illa del Nord i dels plans del president que tenen allà per enviar a la merda l’esforç de contenció de tants d’anys. I per açò a la setmana següent el nostre espia es va presentar a la conselleria disfressat d’inversor que estimava tant aquella illa que hi havia comprat cinc o sis finques, que allà anomenen llocs.
El va rebre l’assessor, perquè el conseller encara no havia arribat. I és que era a un altre despatx, repassant com anava el negoci del traspàs de les llicències turístiques. Ja ho saben, qual qualcú hi renuncia, el conseller la ven a un altre i així no desapareix ni una plaça. Una bona manera de combatre la massificació turística, segons ells.
Però quan va arribar i va veure que hi havia un desconegut dins el seu despatx, primer de tot es va espantar.
- No serà un que mos ve a retreure l’animalada -va dir a l’assessor, des de la porta, sense entrar dins- de fer aquella rotonda a doble nivell de l’Illa del Nord, a 30 metres d’un conjunt arqueològic, sense esperar l’informe de la Unesco... Si ve per açò, envia’l a veure el president que tenim en aquella illa... Que aquí de sunya ja en manyuclam prou.
- De cap manera, conseller -li va respondre l’assessor-. Aquest senyor tan ben plantat és un dels nostros. Propietari de cinc o sis finques a l’Illa del Nord...
I quan el conseller ho va sentir es va precipitar d’una revolada sobre el visitant, el nostre espia.
- Sigui molt ben vingut, senyor inversor -li va dir, mentre decantava d’una culada en Juan Pelayo.
- Hola -va respondre l’espia-, he comprat cinc o sis llocs, ara no me’n record bé, a l’Illa del Nord, per amor a aquella illa.
- L’amor és el sentiment més ben valorat en aquesta casa -va continuar el conseller-. I supòs que en voldrà convertir qualcun, o potser tots, en hotel...
- Bono -es va limitar a respondre l’espia, que ja es veia camí del sofà blau i que na Nataixa li oferiria pastissets.
I na Nataixa que efectivament se li va atracar amb els pastissets però també, ja que la cosa anava de turisme, amb roques de cala gualdana, pastisseria fina de quan van obrir la carretera d’aquella platja.
- I supòs -va continuar el conseller- que voldrà que siguin uns bons hotels, amb unes bones piscines i sense pagesos que facin nosa... I sense olor de vaques. Avam, Juan Pelayo, que li podem oferir a aquest senyor tan interessant.
- Uf -va respondre l’assessor mentre mirava la pantalla de l’ordinador-. Ara encara ho té magre, però m’arriba que es president que hi tenim allà està remenant el Pla Territorial i prest ho haurà aclarit. No hi ha dubte que ha fet un bon negoci comprant aquestes finques, senyor inversor.
- Mentre comandem noltros -va continuar el conseller-, no tindrà cap problema. Al contrari, trobarà totes les facilitats. Pensi que tenim una llarga experiència. Ja hem escatat les altres dues Illes Tropicals i ara esteim molt interessats en acabar també amb aquesta.
- Ja veig que l’amor mou muntanyes... -va dir na Nataixa a l’espia, foteta, mentre li feia l’ullet.
- Jo li suggeriria -va amollar en Juan Pelayo, dirigint-se a l’espia-, li suggeriria que a cada lloc hi plantàs unes quantes oliveres i quatre emparrats. I que hi deixàs una vaca perquè els turistes es puguin fer selfis...
- Mem -va replicar el conseller-, naturalment que aquest senyor, amb tant d’amor a l’Illa del Nord, ho farà així. Que tanmateix allò que li autoritzarem seran cinc o sis agroturismes o hotels rurals, com ell s’estimi més.