La societat es pot entendre com una segona naturalesa més benèvola que la primera, o bé com una corrupció de la mateixa. Els ideals de la civilització humana constitueixen una guia per a orientar:se en la primera direcció, superant les temptacions regressives. Aquestes s’alimenten dels fracassos de la convivència, els quals deriven al seu torn de la incapacitat de les persones per a posar el bé comú per damunt de la sola immediatesa. Resulta decisiva la tasca de les institucions educatives, i de la pròpia funció educativa del conjunt social entesa en termes d’un conjunt de convencions i pautes de comportament hegemòniques en un lloc i un temps determinat i acceptats per una àmplia majoria social.
A les societats desenvolupades, la funció del sistema educatiu es troba travessada per dues tendències oposades, incompatibles de fet entre si. Una tendència és la de servir de mitjà de reproducció del sistema social, el qual trasllada a les institucions educatives la demanda de mà d’obra qualificada en funció de les exigències del mercat, enteses com una mena de lleis naturals deterministes i inexorables que no seran posades en qüestió. L’altra tendència és la de transformar tant la persona com el tot social del qual en forma part, per a la qual cosa calen tant el pensament crític com els ideals de vida emancipada que inspiren els conceptes de justícia i llibertat. En aquest cas, el concepte de praxi educativa no prioritza l’acumulació dels coneixements en un sentit només intel.lectual o teòric, sinó l’assoliment d’una orientació personal, tant teòrica com pràctica, relativa al que hom podria anomenar uns mínims de racionalitat -el que s’anomenava «civisme»- relativa a la necessitat de comprensió del concepte d’allò públic.
La traducció ordinària d’aquest concepte és la idea del respecte, la competència comunicativa i la recerca del bé comú. Cap d’aquestes tres coses sembla venir assegurada pel fet d’assolir, en el nostre sistema, un títol acadèmic, ni tan sols en el cas de les titulacions de grau «superior». Ans al contrari, hom pot desenvolupar la sospita que entre les «lleis» del mercat i les exigències ètiques -ideals de vida compartida-abans esmentades, assistim en els nostres dies a una clara hegemonia de les primeres. Ja no es pensa en una transformació social emancipadora, en termes de llibertat i justícia, sinó en un trencament pur i dur de les regles de joc de tendències anti-democràtiques, segregacionistes i de fet basades en la coacció i -si més no, l’amenaça de- la violència.
El lloc dels vells discursos racionals és ocupat per la desqualificació i els atacs personals, molt propers en les experiències populistes al foment de l’animadversió i l’odi. Enfront d’aixà els ideals de transformació tant de la persona com del conjunt social semblen arraconats, i amb ells el llenguatge més noble vinculat tant a l’experiència ètica com política inherent al procés de la civilització i del veritable concepte del progrés humà integral.
En nom del desenvolupament humà s’havien postulat els conceptes d’Estat social i Democràfic de Dret, així com la pròpia noció universalista dels Drets Humans com a inherents al reconeixement de la dignitat de la persona, amb independència de la seva ètnia, condició econòmica, cultura, confessió religiosa o nacionalitat. En el si d’aquests principis de validesa universal i necessària es reconeixien els drets fonamentals de la persona, com ara el dret a un treball digne, l’accés a la salut o a l’habitatge. També a un salari just i suficient, especialment en situacions d’indefensió o vulnerabilitat, amb vistes a la reivindicació del valor i la dignitat, individual i social, del concepte de la persona, només sobre el qual es pot desenvolupar una societat justa.
En aquest sentit, l’economicisme es presenta sovint com una tendència regressiva: no hi ha diners ni recursos suficients per a tothom, i molt manco encara per aquells que resulten «improductius». Però la realitat social pot mostrar-se en uns termes molt menys dogmàtics: allò que invertim en el desenvolupament integral de les persones ens retorna en forma de benefici en el mig i llarg termini, també en termes «econòmics», sols que multiplicat per mil, just a l’inrevés de tot allò que fomenta l’odi, l’exclusió i la disrupció social.