Molts d'encantaments i totes ses historietes de fantasmes, inclouen, com actor, sa por. Aquí no es tracta de tals historietes ni d'eixa por... accidental. En els Coverbos de sa Por, que també podríem anomenar Sa Por dets enamorats i dels caçadors, sinó a tots a sa major part, a sa part clàssica, sa por és tot: no hi sol haver fantasmes, sinó... por, i res més que por. A lo que semblen més és a lo que els castellans ne diuen cuentos de Duendes. És a dir que a Menorca tengueren son temps els Duendes: a certs indrets encara en queden reumes. Potser que s'enamorament congriï sa feredat: potser que els enamorats d'avui no siguin tan porucs com abans, i els caçadors tampoc; però no mos ne porem fiar massa. Ne podria contar molts, i de casi tots es termes de s'illa, de coverbos de sa por, però no contaré més que els que sé amb tots els detalls; amb tots ets ets i uts.
Sa Cova de sa por
En aquell temps, una partida de moros o de lladres de la mar saquetjaren Alforí (a la Vall de Ciutadella), i, entre altres coses, robaren una jove. I quan, passats dos dies, els d'Alforí, ajudats per sos veïnats, pogueren donar caça an els malfactors, ja s'havien fets a la vela. Res més s'és sabut d'ells ni de sa joveneta. Però afinaren que havien fet estada a sa cova de prop del Pilar, per sa fressa que hi deixaren i perquè hi sentiren uns gemecs, amb es que conegueren sa veu de sa joveneta. Cercaren per tot i miraren arreu, i res; però de tant en quant, —més sovint de nits— sentien dins sa cova es gemegar de sa jove. De tant de furonar-hi i xoroiar, afinaren que qui gemegava, qui sospirava, era sa mateixa penya. I digué son pare: —Tan intens degué esser es patir de sa jove desgraciada que enterní ses roques; que les feu plorar. Així ho cregueren aleshores. I avui encara no falta qui ho creu.
De tant en quant se sent una renou, una mena de remor gemegosa. Un ferrerienc me l'acomparà a sa que deu fer una cama de riu davall terra.