Recorden quan molts de grups de menorquins, sobretot polítics, però també jugadors de bàsquet i futbol, mestres d’escola, peixateres, hotelers, pagesos i madones, jubilats... periodistes... fèiem amb les dues mans el símbol de la «T» (taula) i cridàvem «Som talaiòtics»? Al final ha resultat ser cert, certament som primitius. Talaiòtics que estimen la seva terra, tot i que, com és normal, de manera diferent. Uns entenen que s’ha de conservar d’una manera (les pedres i la memòria, first) i altres d’una altra (les persones i l’economia, primer). Són passions irreconciliables. No hi ha opció d’arribar a cap acord. És un pols i ningú es vol deixar tòrcer el braç.
En la polèmica de Rafal Rubí crec que la batalla de fons és la carretera i la de forma són les navetes. Estic convençut que molts dels que opinen no han visitat mai aquest jaciment arqueològic (alguns menorquins no han estat mai ni a sa Naveta des Tudons). Crec també que la carretera i el jaciment són compatibles amb mesures de protecció com les proposades. Quants monuments Patrimoni de la Humanitat no tenen carreteres al costat? És evident que els professionals que viuen de l’arqueologia i el patrimoni han de defensar unes navetes prehistòriques, és la seva obligació, i fer-ho fins i tot dimitint si no se’ls fa cas. Però els responsables polítics estan obligats a acabar les obres d’aquest tram de carretera, després de prop de deu anys aturades, fer-ho amb el sistema més segur possible i aplicant les mesures per reduir l’impacte que evidentment té una infraestructura viària sobre el paisatge de la zona del jaciment.
A més, un govern d’una institució té l’obligació de la iniciativa de la gestió, d’obrir un diàleg previ i, encara que no hi hagi acord, actuar amb eficàcia. Això es podria aplicar no només a la carretera, sinó a la peatonalització de la plaça des Born, per posar un exemple més.
És necessari preservar el passat, millorar el present, però també pensar en el futur.