L'any 1620 els frares dels Socors de Ciutadella van comprar Binicodrell de Dalt an els hereus de Biel Mercadal. No devien estar gaire temps a llevar-n'hi dues estelles a Binicodrell i fer-ne dos llocs nous: Sant Augustí i Santa Monica. I a Santa Mònica, sudavant ses cases, esquena molt alçarosa, van resoldre fer-hi un pou: —Lo que mos ha de costar per fondària, ho guanyarem perquè tendrem s'aigo prop de ses ca-es, —van rumiar els frares. Pica qui pica, i hala per avall, i enfondeix qui enfondeix, es pou va passar de ses quaranta canes, i de ses cinquanta... i sempre més eixut que un bruc. Picaven i enfondien i, pensant sols en s'aigo, ni se'n cuidaven d'amidar sa fondària; per endins, sempre... Fins que un matí, poc temps després d'haver-hi entrat els minaires, sortiren tots esglaiats. - Que ja l'han trobada, a s'aigo? —els preguntaren. No: i no hi entrarem més a cercar-la —contestaren ells—. Just havíem arribats baix, hem sentit ses dones de les Índies qui cridaven: — tites, tites, segó! tites, segó! Ell ho sentíem ben clar... Si picam un poc més foradam el món, davant ses cases de Santa Mònica podeu veure, tapat amb un claperet, un pou fondo i sec, que li diuen es Pou de les Índies.
ES NAS. Diu, que a la primària ets homos i ses dones tenien sa cara plana. Amb es discurs des temps ho repararen, i trobaren que enmig de sa cara hi faltava cosa. —Que hi feim un nas? —se van dir. —Bono, sí; però d'a on el treim? En es cap, i en es coll, i en es pits, i a sa panxa i a ses cames, no n'hi trobaren de popa de més. Però un fou més anatòmic que els altres i afinà d'a on porien fer es nas: llevar-ne un tros d'entre ses anques. I d'aleshores ençà ets homos i ses dones tenim es nas enmig de sa cara. I allà d'a on el tragueren, quedà un buit, un forat: s'amic, sa mare des nas. I açò fa que, tot just manxa es forat, es nas se n'entem tot d'una: sent s'oloreta.
EL REI I ES CRIAT. Digué el rei an es criat: —Posa't sa roba de s'estiu, i fora sau i arromangat, anem a donar quatre camallades, per entrar en calor. Era enmig de s'hivern i feia un fred qui pelava. Es criat obeí; i amb el rei ben abrigat i encapotat, sortiren a passeig. Passada una estona, demanà el rei: —Com te va? I respongué es criat, que tenia barretes: — Estic gelat pertot; sinó en es c... Passada una altra estona, preguntà es criat an el rei: —Sa majestat, com se troba? I respongué el rei: — Estic ben calentet; sinó a sa punta des nas. - Açò té remei: l'afiqui an es forat des c..., —digué es criat.