És conegut que per contractar personas hi ha dos barems que s’han d’avaluar. L’aptitud i l’actitud.
L’aptitud són las capacitats que cada persona té, quina és la titulació acadèmica, què sap fer perquè ha après a fer-ho més enllà que efectivament ho hagi practicat. És una evaluació del seu curriculum vitae… capacitats intel·lectuals, habilitats operatives. La mesura d’aquesta capacitat és fàcil d’avaluar ho diuen el certificats acadèmics o las fites concretes aconseguides en llocs anteriors. «He fet créixer o he incrementat el benefici de l’empresa en la que he treballat…». És una mirada endarrera. L’avaluador pensa que si el candidat ho ha fet una vegada, ho podrà tonar a fer.
L’actitud és la capacitat de fer, el que es pot projectar que farà el candidat si se’l posa en el lloc per al que es vol contractar. És més qualitatiu que quantitatiu i és a més una projecció al futur que una mirada al passat. El futur ningú el coneix del tot i és per això que l’avaluació aquí té una part d’intangible, d’imaginació del que passarà en unes circumstàncies concretas però no del tot conegudes per ser futures
A l’administraciÓ pÚblica està fins i tot prohibit avaluar l’actitud. S’ha d’avaluar l’aptitud, que són fets concrets i fites aconseguides. Les oposicions són el mètode per excel·lència de valorar l’aptitud. L’exèrcit i l’Església, les dues institucions més antigues de la nostra societat, fins fa pocs anys només avaluaven l’aptitud. A l’exèrcit s’ascendia per antiguitat o per mèrits de guerra, i a l’Església per l’acció apostòlica.
És a partir del segle XVIII que l’exèrcit —el primer va ser la Royal Navy— escull els oficials generals per un tribunal d’avaluació que valora l’actitud: la projecció futura de l’avaluat, la capacitat de desenvolupar adequadament la funció del lloc per al qual se’l selecciona. No és una avaluació de mèrits i historials, sinó de la capacitat del candidat que un tribunal examina per decidir si podrà fer el que s’espera que faci en el lloc per al qual se’l contracta.
Els vaixells de la Royal Navy marxaven de la metròpoli i trigaven anys a tornar; el capità era lliure de fer el que fos oportú segons el seu criteri. Es necessitaven persones amb capacitat de decisió que decidissin…
Hi ha un manual que es donava als membres del tribunal que havien d’avaluar els possibles nous almiralls. L’he pogut llegir. Datat al 1700 i escaig: «Que el candidat no sigui massa treballador i detallista, perquè perdrà la visió de conjunt.» «Que sàpiga separar-se dels fets concrets perquè mantingui una visió àmplia de les situacions amb les que es trobi.»
Aquest sistema va ser adoptat per l’Armada després de la Guerra Civil pel ministre de Marina, almirall Nieto Antúnez. Avui, tots els exèrcits l’han adoptat.
El debat que he vist al diari MENORCA dels veïns de Quintana de Mar sobre la plaça que han pagat uns particulars, veïns de s’Albufera, té un punt d’absurd i un toc còmic; té a veure amb l’aptitud i l’actitud. Que un particular pagui una obra pública i, a manca de projecte públic, la faci d’acord amb el seu gust té una certa lògica per allò de «qui paga, mana». La inversió ha estat de 300.000 €. Que la plaça sigui ara millor del que era —abans un pàrquing mal asfaltat amb quitrà i contenidors d’escombraries, i ara amb paviment de ceràmica, parterres de plantes i arbrat— és un fet incontestable. Des del punt de vista de l’aptitud, la plaça ha millorat. Des del punt de vista de l’ús i la utilització, s’ha de veure: l’actitud dels veïns pot ser que prefereixin tenir els contenidors a prop pels avantatges que els aporta, malgrat les inevitables deixalles i restes d’escombraries per terra, que fan mala olor i donen una impressió de deixadesa.
Però el debat té una base absurda: sobre una realitat millor es pot demanar a l’Ajuntament que introdueixi millores que convinguin als veïns i que no desfacin l’obra de qui l’ha pagada per millorar objectivament l’espai per al seu ús futur. En lloc de publicar articles al diari a favor i en contra de la reforma, no seria més lògic que es reunissin uns i altres i parlessin del que volen, per arribar a un consens que l’Ajuntament finalment sancioni i pagui si s’han de fer millores?
Si ara, acabada l’obra, els veïns volen introduir-hi canvis —més mobiliari urbà, bancs i papereres, més verd—, que ho demanin a l’Ajuntament i que aquest decideixi si ho fa i ho paga. Però el que és evident és que qui ha pagat el que s’ha fet fins ara té dret a opinar.
Si l’espai és objectivament millor, més apte per a l’ús públic, reformar-lo ara per adequar-lo als usos concrets és més fàcil i més barat. Però l’Ajuntament no es pot escapolir de trobar un consens i pagar les millores que uns demanin i els altres acceptin. La col·laboració pública-privada es basa en aquest fet, i que això no sigui possible a Ciutadella produeix una sorpresa còmicament absurda —si em permeten el qualificatiu—, una idea pròpia del TBO. Fer retrets a qui generosament aporta fons privats per fer millores públiques.