En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va rebre la visita del nostre espia, disfressat aquesta vegada d’inversor que ha comprat cinc i sis llocs a l’Illa del Nord, ni ell en sabia dir el nombre exacte. Açò sí, deia i repetia que si els havia comprat, era per l’amor que sentia per aquella illa.
El conseller li va entendre les intencions (l’amor amb amor es paga). I li va assegurar que quan el president que tenen en aquella illa acabi de manyuclar el pla territorial anomenat PTI, tots els seus llocs es podrien convertir en hotels rurals o agroturismes, al seu gust, sense pagesos que fessin nosa.
Passats uns dies i amb tanta calor com diven que fa a les Illes Tropicals, al nostre espia li va fer vessa anar disfressat d’aquests personatges tan estrafolaris i miserables de les darreres setmanes. Així és que es va posar les ales i va recuperar la disfressa de moscard. I va poder entrar sense problemes al despatx del conseller per instal·lar-se damunt el nas del senyor que presideix la sala des d’una foto. Un punt estratègic per sentir-ho tot i poder-nos fer la seva crònica.
- Com són aquests indígenes! -deia el conseller a l’assessor mentre llegia el diari-, mira Juan Pelayo, surt un pis de lloguer per 900 euros i, en cinc hores, el demanen més de 1.000 persones... I les compres, mira què diu aquí, la meitat de cases es compren sense necessitat d’hipoteca. Bon senyal, no?
- Anam bé, senyor. I a l’Illa del Nord -va continuar l’assessor, que també llegia el diari, eixarrancat damunt la taula de conseller-, prop de 700 cases en venda a més d’un milió d’euros cada una...
- Ara que me ralles de l’Illa del Nord -va respondre el conseller-, què punyetes succeeix amb la rotonda aquesta que vol fer el president que hi tenim allà, aquell que mai no me’n record què és de nom?
- Res, conseller -va dir l’assessor-, les dèries polítiques de l’oposició, que sempre fa bulla i ho critica tot.
- Mem -va replicar el conseller-, però he llegit que hi ha hagut dimissions i tot, en aquest país que no dimitim ni encara que hagem assassinat sa padrina.
- Gent sense importància -va respondre l’assessor mentre plegava el diari-. Han dimitit els responsables d’haver aconseguit que la Unesco valoràs els caramulls de còdols que tenen en aquella illa, prehistòrics i un damunt s’altre,
- Ah bono! -va exclamar el conseller-, cap polític nostro no ha dimitit, idò.
- Clar que no -va respondre el conseller-. Els contraris estan maleits perquè farem una rotonda a doble nivell, totalment innecessària, tot sigui dit, a 30 metros d’un dels conjunts arqueològics més interessants de l’Illa,
- A 30 metros! -va amollar la Nataixa, la secretària, que ho escoltava tot des del seu racó.
- És que per fer la rotonda més a prop -va respondre en Juan Pelayo- hauríem hagut de desviar la carretera... I a més no hi cabria l’aparcament que afegirem perquè la gent s’aturi, pagui al propietari i visiti els monuments.
- Ben fet. Els propietaris -va sentenciar el conseller-, si són grossos, se’ls ha de tractar molt bé, que ja sabem qui mos estima, a noltros. Però, avam, qualque solució haurà pensat el president que hi tenc allà perquè no es vegi tant l’animalada que entenc que farà.
- I tant, conseller -va respondre l’assessor-. Tenim els millors tècnics pagats. Molt de verd, amb mata de la que campa tan bé en aquella illa. Com la que plantam per amagar els femers...
- I açò des ministre de Madrit que hi està en contra? -va demanar encara el conseller.
- Ca! -va respondre l’assessor- Un que es vol fer veure. Mos demana que esperem a saber què diu la Unesco, abans de fer tanta rotonda.
- Cosa sensata -va amollar na Nataixa-, perquè és la Unesco qui va donar el títol de patrimoni de la humanitat a aquells monuments, a través del Ministeri...
- Però és que noltros -va respondre l’assessor, ara excitat i maleit-, ja tenim el pont de la rotonda a punt, de s’altra vegada que vam comandar en aquella illa. I ara l’hem d’acabar, rebenti qui rebenti.
- Ah, ja ho entenc! -va exclamar el conseller, més tranquil-. La cosa va de marcar paquet. En açò ningú no mos guanyarà mai!