Tal vegada per un històric estrès posttraumàtic derivat de les visites poc amables de Barba-rossa i de molts segles d’anar canviant de selecció de futbol, a Menorca existeix un pensament invasiu, la percepció constant d’estar rebent agressives invasions.
El guiris go home va ser l’eslògan contra uns britànics que poc més feien que torrar-se per dins i fora en gandules.
Amb periodicitat irregular algú xerra d’un figurat colonialisme català, una invasió turística, amb vols cars de 40 minuts i aires de ciutat gran açò sí, i lingüística, mitjançant Bola de Drac i un teòric exèrcit de docents dessalinitzadors d’articles.
Per Sant Joan diuen que ens envaeixen tendres mallorquins que aniquilen l’essència festiva, quan no saben ni situar Ciutadella al mapa sense mirar el mòbil.
Fantasiosa invasió va ser l’arribada d’africans i sud-americans, enfocats, segons els més conservadors, en assaltar cases, senyores i ajudes públiques, objectiu que deuen dissimular molt bé, ja que a la majoria els veig només treballar de sol a sol.
Ara la culpa de tot el que passa a l’Illa sembla que la tenen els francesos, descrits com a dimonis amb entonació ascendent. La francofòbia procedeix, en aquest cas, del sector més progre, políticament correcte, que defensa la germanor mundial i condemna els prejudicis, però, paradoxalment, està encantat d’atribuir a la comunitat gal·la en general els problemes d’aquí, com el preu dels pisos o la poca aigua.
Ara venen més francesos, que inverteixen i alguns fan coses lletges. Sí. Però qui té un pou il·legal és un francès, no la República francesa. Si compren cases i llocs és perquè algú d’aquí no els vol, i en molts casos no els cuida, i els hi ven. Qui fa més piscines del que toca és un hoteler, no Lluís XIV encarnat en un hoteler.
Atribuir la culpa del que ens passa a col·lectius forasters, embolicar-la en una bandera, és flac i fals. Recurs fàcil per eludir la pròpia responsabilitat. Hem passat dels pensaments invasius a una mania persecutòria.