Li he demanat, curiós que és un, al ChatGPT, que em compari el pensament crític humà amb la intel·ligència artificial; i m’ha respost tal com esperava: Amb rapidesa, diligència i exemples... però sense ànima, ni per remei. Diu, aquesta font d’informació totpoderosa, que el primer és una habilitat humana i que la segona té naturalesa tecnològica. Valga’m Déu! Quina sorpresa! Us imagineu una IA amb pensament crític? Jo no (però, quina por!). Per això en desconfio, per freda, tendenciosa, absolutista i buida. Anem-hi!
Si la nostra condició humana té la capacitat d’analitzar i, per tant, de posar en dubte el fet analitzat, fins i tot allò que es disfressa d’evidència o ciència, a fi de crear-te una opinió pròpia contrastant diverses opinions i punts de vista del mateix tema; com podem creure a un algoritme que no sabem de quina font beu dels milions que maneja? Hem de donar per fet que, per capacitat i velocitat de «pensament», la màquina ens dirà sempre la veritat? La veritat, potser ho hem oblidat, té tants matisos i versions com persones hi ha al món. No és qüestió de ser o no relativista, és qüestió que el dubte sempre ha estat i sempre serà més humà que la certesa. També l’errada és més humana que l’encert. Ens és inherent.
Puix, per a què ens serveixen la nostra experiència, la nostra vivència, el context cultural en el qual vivim, el que hem estudiat analògicament, les nostres emocions irracionals, la nostra ètica, els nostres valors i les conseqüències dels nostres actes, sinó per a forjar-nos un caràcter, una opinió o una filosofia pròpia i, en certa manera, autodidacta?
El biaix que esdevé d’una resolució artificial ens fa ignorants. No és això contradictori en una època que la informació la tenim a l’instant? On quedarà la comprensió a partir del sacrifici quan el resultat ens el donarà regalat una intel·ligència superior a la nostra? Això no hauria de ser negatiu, però aprendre a encertar, o a errar, sobre la base de les nostres cavil·lacions és i serà sempre consubstancial a la condició humana. Una condició que llangueix si canviem la nostra intel·ligència per una aliena, sigui superior o no. Aquí és on apareix la personalitat.
Sempre he pensat que quan es té la resposta a una qüestió, aquesta mateixa qüestió, sol canviar la pregunta. Res, a aquest món, és etern ni definitiu. Sempre he cregut que en la recerca està el sentit de la vida; puix què és la mort sinó cessar en la recerca i abraçar l’única veritat absoluta? Què hi ha de vida en allò que inspira, però no respira, no almanco l’aire vital dels dubtes existencials? Quina consciència té allò que no es planteja el bé i el mal? És cert que la IA dona velocitat d’informació, però aquesta no pot ser contrastada per ments inferiors, per tant, som susceptibles de ser enganyats... i ho som molts cops!
En canvi, el pensament crític (emprenyador que és un) que alberguem els humans pot assegurar allò que cap algoritme ni fake news manipulades et poden donar: Profunditat i qualitat de decisions, és a dir, l’abans citada personalitat... que òbviament és innat també en la persona; o dit d’una altra manera: Ens dona criteri. Criteri, vindrà de crític? Entenguem que sí, doncs, per significació, el pensament crític implica criteris per a calibrar i avaluar informació i crear-te una opinió pròpia no manipulada, esbiaixada, intencionada, tendenciosa i/o adoctrinada.
El món de la informació, igual que el de la formació, sempre tendeix a explicar-se d’acord amb la doctrina o a la política de la qual beu. En canvi, el pensament crític va en contra d’això. No de la informació i la formació, és clar, però sí de donar les coses per contrastades i certes sense haver escoltat totes les versions possibles. I com contrastar milions de notícies explicades de milions de formes diferents en funció de la web que cerquis o de l’algoritme que et diu què és notícia i que no, i pitjor, què és veritat i que no?
La Veritat, aquesta paraula que hauria d’anar sempre en majúscula, puix és l’única que ens porta a la Llibertat (que també hauria d’escriure’s en majúscula, encara que sigui la paraula més manipulada que existeix) hem de saber-la trobar des del nostre propi sospesar i diagnòstic si no volem que la trobin per nosaltres. Jo només conec un Camí, una Veritat i una Vida; per tant, de totes les altres que se m’ofereixin, en desconfiaré perquè venen d’intel·ligències, d’alguna manera, interessades; és a dir, de mentides o de manipulació (intencionada o no), que són el mateix, i, alhora, són l’antònim de la defensa del pensament crític, que és, potser, l’únic pensament lliure que existeix... i la taula de salvació on amarrar-nos els lliurepensadors.
Així que si la Veritat ens fa lliures, la IA ens farà esclaus. Robots. No humans; per tant, i tant de bo m’equivoqui, inhumans. La pregunta és la de sempre: Hi som a temps? Qüestioneu-vos-ho tot, començant per aquest article. Només els peixos morts neden a favor de corrent.