Llompart

Davant tanta arrogància, recordar el pare Llompart ajuda si hom pretén definir què és la humilitat perquè el teatí que sabia de tot, fins i tot d’història de l’art, era la persona més senzilla i despresa que he conegut mai. «Carrió, ja te’n vas a retiro?» Entranyable. Gabriel Llompart i Moragues ens deixà el 2017 després d’un itinerari internacional d’investigació de primera categoria que transità per Roma, Magúncia, Madrid, Barcelona i, òbviament, Mallorca. Tothom sap que era un home savi, digne de la galeria dels homenots de Josep Pla; dels qui escriuen serenament una contribució vàlida per a la definició del país en termes de cultura, religiositat, costumari, arqueologia, iconografia i expressió artística. El Museu de Mallorca, la biblioteca March, l’Arxiu del Regne, la Societat Arqueològica Lul·liana... eren els escenaris del treball d’un home de profund somrís interior, impertorbable. En comptes de referenciar la magnitud, preferia constatar els fonaments. «Ja en vendran d’altres que ho acabaran». Lúcid. S’ha dit que no era de tancar-se en el despatx –obligat per gestions del segle– o en la religió, vist el nivell de diàleg i tolerància. No ho podria aclarir. Sí que podria aportar que en un dia fred, ventós i gris de tardor em parlava. Reflexionava en veu alta cercant dins la memòria mots i termes que em podrien ajudar. Ho feia dirigint la mirada cap a un finestró alt de la cel·la com apoderat d’aquell focus de llum en una escena en penombra. Jo prenia notes, però conscient de la meravella. No em semblà que les obligacions terrenals ni la convicció sacerdotal fossin un jou en aquell moment. Malgrat la petitesa i la pobresa de l’espai i l’acumulació de papers per tot arreu, era un home lliure.