Els elogis sobre la Menorca que tenim, siguin certs o no, proliferen a l’estiu entre alguns dels nostres visitants, que agombolen així l’statu quo local. És una manera de ser amable amb els menorquins, en particular si són cridats per a aquest propòsit. Sol ser gent, però, uns i altres, que si de molts d’ells depengués, aquesta Menorca que diuen que tant valoren, potser ja no existiria. Els de fora perquè, des de l’ambició econòmica a vol d’avió, encara pensen que l’Illa es pot trinxar més. Ells veuen des de dalt, en el verd i el blau, oportunitats de negoci, per una capacitat urbanitzadora que esperen al seu favor, però que ja els va bé que sigui negada a altres.
El ‘càrtel’ de la Biosfera –ja em perdonaran l’expressió– reconeix el que certament és bo per al conjunt; però els incentius individuals són a trencar-lo en benefici particular. Aquest somni el vehiculen alguns locals que intermedien urbanísticament, financerament i legalment, exhibint la seva influència per fer variar l’estat de coses per la proximitat que mantenen amb els poders locals, del partit, dels despatxos professionals. Són els ‘aconseguidors’ autòctons que treballen a preu d’or, que treballen per a canviar una interpretació legal, un traçat urbanístic o la mateixa revisió d’un pla. I és que entre els locals, l’Illa dona pel capital humà que dona, i els nostres gestors polítics en són la seva prova, com a molt al nivell dels electors que representen. En altres paraules, el capital humà dels gestors públics nostres està molt per sota del patrimoni que la natura de l’Illa els hi posa entre les mans, i de la voracitat del capital que està a l’aguait. D’aquí que alguns es vegin capaços d’explotar, per la via directa (corruptela) o la indirecta (el discurs), les seves mancances.
En tot cas, val la pena interrogar-nos de tots aquells que s’omplen la boca d’una Menorca encara ben conservada, amb valors ambientals, arqueològics, culturals, etc., quina és la seva contribució per a preservar tots aquests valors, vista l’explotació que fan del patrimoni natural de l’Illa, el seu ús de la llengua, les senyes d’identitat, el respecte ambiental i arqueològic? Fan discursos sovint ignorant la llengua pròpia, només potser per a fer un acudit groller o de paisà; la bandera menorquina no apareix als seus «events», amaguen la història i la cultura pròpia i molts dels seus negocis es mouen encara darrere d’aquelles activitats que s’estan carregant l’Illa.
A l’altre front tenim els conservacionistes. Em fa por que es cansin de ser una mena de «tontos útils». Es mengen els marrons dels efectes de la seva actuació protectora, els beneficis de la qual omplen la boca, quan no la butxaca, d’aquells que es vanaglorien cap a fora i critiquen dins, predicant el que no practiquen. El corrent de ‘no és no’ per la part dels conservacionistes s’està imposant en el respecte a la norma, sense transaccions ni negociacions, front de la prominència de l’economia feta d’intercanvis mercantis. La disrupció així es fa cada vegada més gran i pot acabar essent en si mateixa una clau de la polarització política i d’un creixent trencament de la cohesió social.
I la ciutadania? Sota els efectes adormidors d’un model econòmic curtterminista (‘salvar la temporada’, ‘arribar a final d’exercici’, ‘comprar-se la moto’), desapareix la cultura emprenedora, d’aprendre oficis, instal·lats en allò de ‘tampoc no està tan malament fer qualsevol feina uns mesos i agafar l’atur estacional la resta de l’any’. Al cap i a la fi, ‘si no ho fem noltros o faran els de fora, finançats amb els nostros impostos’. És la cultura del només allò imminent és important, d’un estil de vida en part menfotista, només a l’aguait de si hom podrà heretar finalment la casa dels pares i així emancipar-se definitivament quan ja potser no valgui la pena.
De nou, no m’alegraria encertar el pronòstic que faig vista la situació actual, respecte del que no veig altre antídot que el propi despertar de les elits del nostre statu quo econòmic: que pel seu propi interès constatin que aquesta deriva, que no porta enlloc, a ells tampoc els interessa.