En el capítol anterior, el nostre espia, cansat de disfressar-se d’especulador, va recórrer una altra vegada a les ales i el vestit de moscard. I es va instal·lar, aferrat com podia, damunt el nas del senyor que presideix el despatx del conseller des d’una foto. És des d’allà que ens va enviar la seva crònica setmanal.
Així vam saber que el conseller de la cosa a les Illes Tropicals estava preocupat pel flicot que hi havia a l’Illa del Nord, amb dimissions i tot, per culpa de la construcció d’una rotonda a doble nivell just amorrada a un jaciment arqueològic important.
Clar que l’homo va quedar tranquil quan va saber que qui havia dimitit no eren gent del seu partit, sinó els científics que van fer possible que aquell jaciment i els altres de l’illa, fossin declarats patrimoni de la humanitat. I encara el va calmar més saber que la rotonda beneficiaria un propietari de la zona.
Finalment, va quedar del tot satisfet quan va entendre que l’obra, a part d’interessos econòmics particulars, era la manera de marcar paquet i fregar pels morros de tothom que ara eren ells qui comandaven.
Però sembla que ara, a l’Illa del Nord, amb la fama de tranquil·la que tenia, el bordellot mai no s’acaba. Així ho explica l’espia que, aquesta setmana es va presentar al despatx del conseller fent veure que era un tècnic en calcular l’ocupació de les platges verges.
- M’envia el president que vostè hi té a l’Illa del Nord -va dir l’espia al conseller, naturalment mentint.
- Mem -va respondre el conseller, que de vegades és molt innocent-. I aquest «aparato» que du davall és braç, què és?
- Precisament -va respondre l’espia, a qui davall la disfressa li costava aguantar-se el riure-, és un arreu que serveix per calcular quanta gent entra en una platja verge. Ho veu? Quan aquest llum que du damunt es posa vermell, senyal que ja hi ha massa gent...
- I açò no es pot saber a simple vista? -va amollar na Nataixa des del seu racó de secretària, que ja havia afinat l’espia i que també s’aguantava les ganes de riure.
- Clar que se pot saber a simple vista -va respondre l’espia, amb més ganes de riure encara-, com si hi ha massa cotxos circulant o massa barques furullant per les cales. Però així el càlcul sembla més científic i, a més, si apagues el llum vermell amb aquest comandament a distància, sempre pots dir que encara no està ple del tot.
- Idò sembla molt interessant, aquest arreu -va dir el conseller amb posat reflexiu i dirigint-se al seu assessor-. A l’Illa del Nord sempre tan innovadors, eh que sí Juan Pelayo? Quin president que hi tenim allà! I què és de nom, que no me’n record?
- Jo tampoc -va respondre l’assessor, que s’havia quedat amb la boca oberta davant d’aquell invent-. Però sí que té rahón, sí, conseller. Clar que ara, pobre homo, té un problema que, fins i tot amb aquest arreu, sembla mal de resoldre...
- Què vols dir? -va demanar el conseller, mentre l’espia i na Nataixa, en silenci, encara reien.
- Tot açò de l’hotel «de luxe parisien» amb 16 piscines i amb prou aigo per ofegar un regiment d’artilleria -va respondre l’assessor-. Que també afecta el batle més aficionar que li facin fotos que tenim i a les subvencions de la Unió Europea. Sincerament, quin flicot. Si la justícia funciona, prest estarà cercant què hi ha darrere.
- Bono -va replicar el conseller-, no exageris, que ara amb la revisió del Pla Territorial de l’illa, tot serà legal. Que noltros tot ho solucionam com déu mana.
- No sé, no sé -va continuar l’assessor mentre es gratava la clespa-. Noltros en podem fer de molt grosses, però d’un dia per s’altre, posar de cap per avall les normes urbanístiques de l’illa...
- Idò me consta -va replicar el conseller- que hi ha uns quants inversors molt il·lusionat amb la revisió.
- Jo anaria alerta -va amollar na Nataixa, que ja no reia-. I ara encara més, quan ha esclatat la bomba d’aquell ministre del partit de vostè que feia lleis a mida per al seu cercle d’amics inversors...