SA PRIMERA CASA.
Adam i Eva en el paradís no tenien casa ni barraqueta. Què més barraca i més casa i més palau i més torre que el paradís, a on totes ses coses, elements i animals estaven subjectes a son voler i a son manar!... Però Adam i Eva van fer una andana, faltaren als pactes; Déu els desdí el Paradís, i per Sant Miquel, l’Àngel d’aquest nom, els tragué defora. I Adam i Eva van romandre a la inclemència. I la inclemència no volgué estar a son manar i a son voler. I tantost se mogué una tramuntanada feresta, i per posar-se a redossa, Adam aixecà una paret. Saltà es vent a llevant i, tant ne vols tant ne prenguis, ho agranava tot: Adam aixecà una altra paret, per arrecerar-se. Llavors es vent se posà a manxar de sa part de ponent, i per tapar aquest nou forat, Adam construí una tercera paret. I ell i sa dona van tenir fet un après, una mena de corral, a on arrecerar-se des ponent, tramuntana i llevant. Aleshores se posà a ploure gotes com es call de sa mà. — Aquesta sí que és més blava, —va dir Adam.
I en es corral li posà un sostre per tapadora. I vet aquí com Adam construí sa primera casa, per alliberar-se de ses inclemències des temps. Més envant l’escometeren altres inclemències: els animals lladres i feroços i es més feroç i lladre de tots els animals: s’homo malvat. I va esser quan Adam va posar porta a sa casa... i pany i clau, i barra travessera a sa porta.
COM S’INTRODUÍ ES PODAR SA VINYA.
Noè plantà sa primera vinya. I la menava tan cuidada i regocitjada que no permetia que li tocassin es brotet més insignificant. I un dia d’hivern, en temps de poca pastura i molta fam, s’ase entrà dins sa vinya, i trobà tan saborosos es sarments que, si no se n’adonen, se’ls haguera menjats tots. Noè donà per mortes ses parres escapçades per ses barres de s’ase. Vengué sa primavera, i fou gros s’esglai de Noè quan va veure que ses parres malmeses eren ses que brotaven amb més força i portaven més fruita... Els savis, quantes lliçons deuen haver rebudes dets ases!...
DESCOBRIMENT DES CARBÓ.
Per escaufar-se un llenyataire va fer davant sa barraca un clot a sa terra, l’omplí de rabassons i, pigant-los foc, obtengué una bona calivada. Una truja, furgant furgant, s’hi atançà i, en un moment de descuit des llenyataire, sa truja amb quatre furgades va tapar de terra es caliu. Quan el destapà per revivar es foc, es llenyataire, en lloc de brasses enceses, o cendra, hi trobà carbó. Anys i més anys, ets homos, particularment els ferrers, per fer carbó van servir-se de s’enginy de sa truja; enginy que avui encara es coneix i s’empra, amb es nom de clot de ferrer.
Passant es temps ets homos el perfeccionaren, i van inventar es xibau i, darrerament, sa sitja.