Agost s'acaba. El temps passa. Noltros passam. Dit poèticament: tot passa i tot queda. Per als romans, l'any començava el mes de març. Però van afegir gener i febrer. Coses de ser un imperi. Ara ja no afegim mesos. Agost es diu així per l'emperador Octavi August que trenta anys abans del naixement de Crist, va guanyar la batalla a Marc Antoni i Cleopatra, entrant a Roma de manera triomfal. Volia imitar el que ja havien fet amb juliol, en honor de Juli Cèsar. Els que comanden tenen por de la fugacitat i els agradaria perpetuar-se, no sols al poder, sinó a la vida. Patètic.
Els imperis passen, però ens queden algunes coses que són un rastre d’allò que va existir i ja no existeix. Les runes, noms, monuments, morts caiguts a les guerres, la memòria dels supervivents, alguns llibres… imperis nous que sempre pensen que són invencibles i eterns. Ridícul.
Hem patit incendis devastadors aquest agost. Milers i milers d'hectàrees cremades. Foc i fum. Piròmans i pirats. També hi ha interessos amagats. L'heroica feina de bombers i voluntaris, fins i tot, l’exèrcit, aconsegueixen disminuir o contenir la tragèdia. Un incendi és fàcil de provocar però molt difícil d'aturar. Posa en risc vides o se les emporta, ho arrasa tot al seu pas, deixant una forta olor de terra cremada i una desolació absoluta. Un pas fonamental de l'evolució humana va ser el domini del foc. La socialització al voltant d'una foganya. I quan perdem aquest control, sabem de la nostra petitesa i indefensió. Desesperant.
La guerra és un foc que s'encén amb una espurna i que avança sense treva, fins que les flames de la destrucció perden força i s'extingeixen. No som capaços d'aturar-les i són cada vegada més sofisticades i perilloses. L'únic que sap fer la gent de la societat multimèdia és posar-se a un del bàndols. Posicionar-se. No estan tant contra la guerra com contra els enemics que els hi han tocat en sort. Només recorden una part de les víctimes i s'obliden de les altres. Vergonyós.
Encara falten algunes festes patronals estiuenques per a celebrar. La paraula festa també ve del llatí. Les llengües romàniques provenen totes del llatí. El tracte i la comunicació entre el poble va unificant i diversificant les llengües. Posam i defensam fronteres. Tanques, parets seques, duanes… la propietat privada, on ningú pot entrar a ca teva sense permís, és un espai conquerit per a gaudir i a defensar dels intrusos. La propietat canvia de mans quan es compra i es ven. Els rics poden comprar tot allò que està en venda. Els pobres somien amb fer-se rics. Ningú està prou satisfet. Infernal.
Vaig poder visitar la VIII edició de les «Vesprades d’Art» des Mercadal. Jornades de portes obertes en algunes cases que mostren obres de molt variats autors. Puc visitar, entre altres, la que conté quadres de l'artista ferrerienc Carlos Mascaró. L'art és un diàleg. Una investigació. Una passió. Una descoberta constant de nous significats. Obrir les portes per a rebre visites és un antic costum d'hospitalitat i generositat. Cada llar té una ànima que batega dins un univers infinit. Fabulós.
No m’ho esperava, però a vegades, tenim molta sort i hem de ser agraïts, ja que no tot depèn de tu mateix. De fet, quasi tot lo bo de la vida, és un regal imprevist. Providencial.