Fa uns anys, la meva generació considerava que als 35 anys ja estàvem plenament integrats en la vida adulta. La majoria érem pares o mares, vivíem pel nostre compte des de feia temps, i havíem trobat una certa estabilitat laboral. Avui, aquesta imatge s’ha esvaït. L’esperança de vida ha augmentat, però la situació de precarietat de la generació posterior ha fet que molts joves visquin en una mena d’adolescència prolongada.
SEGONS DADES DEL CONSELL DE LA JOVENTUT d’Espanya, 8 de cada 10 menors de 35 anys encara no s’han emancipat. El cost desorbitat de l’habitatge i l’encariment general dels preus perpetuen l’estada a casa. Imaginar-me vivint amb els meus progenitors als 35 em resulta tan estrany com pensar en compartir sostre amb el meu fill i la meva filla. Cada etapa vital té el seu ritme, i quan aquest ritme es desajusta, el benestar de totes les parts es ressent.
Però el problema va més enllà de l’espai físic i generacional. L’endarreriment en la creació de parelles estables i, per extensió, en la creació de famílies, és una de les conseqüències més greus d’aquesta disfunció social. La baixa natalitat no és només una qüestió biològica, sinó també estructural. Quan la llar esdevé inaccessible, el projecte de vida s’ajorna indefinidament.
Les polítiques d’habitatge han passat de ser un tema secundari a convertir-se en una prioritat social. El primer pas hauria de ser garantir beneficis fiscals reals per a aquells que volen emancipar-se, formar una família o simplement viure de manera independent.
LA CRISI S’AGREUJA a les Illes Balears perquè el cost de la vida s’ha disparat. L’índex de preus de consum (IPC) ho confirma: el mes passat la taxa interanual ha estat del 3,5 per cent, set dècimes per damunt de la mitjana estatal. El sector de l’habitatge és precisament el que més ha empitjorat, amb un increment del 6,6 per cent en relació a l’any anterior. Aquesta és, precisament, la pujada que més afecta les famílies , una bufetada molt gran a l’hora de pagar els lloguers o les hipoteques.
Les polítiques d’aquest mandat tampoc semblen a l’alçada del repte. Tot i que s’han impulsat mesures per construir 7.000 habitatges, la creació a preu limitat o el programa de lloguer segur, la realitat és que els resultats són molt modestos després de 2 anys.
Revertir aquesta situació no hauria de recaure només en l’administració, tot i que hi ha mesures quotidianes que podrien ser claus: regular els preus del lloguer declarant zones tensionades, aplicar mecanismes de control efectius i, sobretot, atrevir-se amb accions que posin en circulació els munts d’habitatges buits que hi ha per tot. Fan falta més beneficis fiscals per realitzar reformes, impulsant polítiques conjuntes amb els ajuntaments per reduir costos i promoure comunitat. Ser atrevit i apostar per nous models de convivència com el coliving, ideal per a estades curtes i perfils professionals, i el cohousing, de gran valor social, i de gestió col·lectiva.
Si no prenem decisions, tindrem pares i mares cada cop més grans, i un possible augment de casos de diversitat funcional associats a la maternitat i paternitat tardana... i llavors l’ascensor generacional ja no tindrà arranjament.