Hannah Arendt anomenà a l’experiència de l’Holocaust «el mal radical», palesant l’existència d’aquest fet en el cor mateix del món occidental i de les ments cultes considerades paradigma del món civilitzat. No es tractava simplement d’un extermini per raons ètniques de milions de persones -entorn a 6 milions!-, sinó de la planificació governamental freda, de la complicitat social en termes de passivitat i silenci, i del recurs als mètodes científics en vistes a l’eficàcia i la pretesa manca de rastre relativa als resultats del genocidi.
El que no preveié Arendt, ni ho podia preveure ningú a mitjans del segle passat, és que el poble jueu establert com a Estat d’Israel a terres que ja eren habitades pels palestins, per mitjà dels seus representants elegits de manera «democràtica» i retòricament legitimats sobre els principis de la causa sionista i el dret del poble jueu a la possessió de la terra «sagrada» de procedència divina -la cultura sionista és més teocràtica que no pas democràtica-, protagonitzaria literalment un genocidi i una neteja ètnica tant de la franja de Gaza com de Cisjordània, capaç de recordar, si no igualar, els propis camps de concentració dels que foren víctimes els propis jueus.
Es repeteixen tots els factors i ingredients que foren necessaris per a aquella experiència de l’Holocaust: la planificació òbvia que requereixen uns fets d’aquesta magnitud -que indueix a pensar que els atemptats de 2023 per part de Hamàs foren prèviament coneguts i consentits-, el recurs a la suposada superioritat tecnològica que no brinda opció de defensa a l’«enemic» -ratificada quan calia en els atacs dels EEUU a Iran per via aèria-, el component racista que deriva de la retòrica de «poble» jueu com a entitat incompatible amb la convivència plural amb altres pobles, la política de l’exclusió i el literal extermini en camps o recintes aïllats fins al punt de recórrer a la privació dels aliments i de la seguretat física necessaris per al desenvolupament no ja de la dignitat humana sinó de la mateixa vida en un sentit físic, etc.
Societats esclavistes les hem conegudes al llarg de tota la històrica de la humanitat, començant per les cultures clàssiques com ara la grega o la romana, fonamentades sobre la idea que hi ha éssers humans que es conformen amb allò necessari per a la supervivència física renunciant a l’experiència de la llibertat inherent a la idea i exercici de la ciutadania. Però una neteja ètnica -que és al que assistim- planificada i portada a terme de manera sistemàtica no com a grup marginal sinó en nom del propi «Estat» d’Israel és quelcom nou i qualitativament més pervers, com ho seria redactar una Constitució que proclamés com a principi estatal fundacional el dret a l’extermini -derivat de la prèvia possessió absoluta del territori- del tot el qui no sigui jueu.
La possessió del territori, tant per a particulars com per a tota entitat estatal, no és èticament absoluta ni incondicional, sinó sotmesa al reconeixement d’uns drets bàsics de ciutadania que són universals i necessaris, previs i independents de tota consideració cultural, nacional o ètnica, incloent-hi el de les pròpies creences religioses si més no en la mesura que aquestes es vinculen -com veiem- a la idea d’un poble elegit, al vincle de la religió amb el component estatal, donat el suport que aquest vincle proporciona a l’ús dels mecanismes estatals -incloses les forces de seguretat i l’exèrcit, per tant de la violència física- per a la realització efectiva dels fins inherents a la naturalesa sagrada d’aquells manaments; la idea que quelcom és sagrat i agressiu alhora -no diguem ja fonamentat en l’exercici sistemàtic de la del poder militar- deriva de les supersticions més ancestrals que arrossega -malgrat tota la retòrica del progrés- l’ésser humà, i en particular l’Estat d’Israel i els propis EEUU -al manco, els seus actuals governants-: això no és ni llibertat -la de tots- ni democràcia – la real-, és sols imperialisme descarnat i salvatge, imperi de la llei del més fort, manca de cultura democràtica -igualitària i universalista-, incompetència en l’exercici de la política -que hauria de mirar pel bé comú-, ignorància -incapacitat de pensar críticament- convertida en «llenguatge» populista, i una crua perversió dels principis bàsics de la racionalitat humana: si és sagrat no és violent, i si és violent, no és sagrat; el que veiem a Gaza és un exercici vergonyós de pura neteja ètnica.