Es matrimoni anava mal avingut; sa gravia de capçal no hi eixugava, en part perquè sa dona no sols volia comandar, sinó perquè no callava mai, és a dir: comandava. Era molt mal llengada, i totes ses seves raons eren crits i malnoms: —Putifeina, vago, brut, covard, caguel·lis. S’homo una vegada acabà sa paciència, i li digué: —Callem, sinó faré llarg. —Calla tu, puós. A s’homo li caigué com un plom sa paraulota, i digué a sa dona: —No em tornis a dir puós, sinó, en faré una. —Puós, puós! —Calla, si no vols que et venti, lo que no he fet mai. —Puós, puós, puós! Una bufetada feu rodar sa dona que, escopint sang i plorant de ràbia, cridava: —Puós, puós... sí que ho ets, puós! —Si no calles, te tiraré a la mar. —Puós, més que puós, puós! A s’homo se li trabucà es seny: agafà sa dona i la tirà a la mar, a on no hi havia peu. Quan, darrere sa primera capficada, sortí damunt s’aigo, sa dona, va seguir cridant, entre glop i glop: —Puós... puós!... I quan ja mig negada, es cap ja no sortia de s’aigo, alçà els dos braços, fent pigar ses ungles des dos dits polzes de ses mans, una amb s’altra, com aquell que mata pois: cada capficada repetia és gest que era s’expressió de sa paraula. —Puós, puós! A l’endemà sa gent contava que hi havia dos negats: sa dona dins la mar viva, i s’homo, dins sa locura.
Descortesia
Sembrava blat un barquerer malmodós, dins un pla de terra grossa, i va passar per ell el Bon Jesús, i amorosament li digué: —Déu mos do bon dia. —Bon dia per qui fa feina —contestà es barquerer amb remelsa. —I què sembres, germà? preguntà el Bon Jesuset. —Carabasses! —digué, amb to de nyefa, es barquerer. —Carabasses coiràs —respongué, passant, el Bon Jesús. I, cum de facto, en va esperar es barquerer mal llengat que nasqués es blat que havia escampat; a son lloc sortí un mesell de carabasseres. Bé s’hi esmolà ses ungles: però si n’arrancava deu, en brotaven cent. ¡I quina tòria duen aquelles plantes ventureres! Sa lliçó li entrà en el cor tan endins, que es va curar d’esser mal-llengat, i Déu el perdonà. I arribant a ses segades, amb ses carabasses, (foren tantes i tan bé les aprofità), va trobar es blat que havia de fer-li ses espigues. No costa res esser cortès: es bon parlar resta amb qui el fa. I tant val un sou de pa, com un de paia... com un sou de carabasses.