A molts lectors del «The Economist» va sorprendre com la revista es posicionava contra el president del govern espanyol. No és estrany que es posicioni políticament a favor o en contra d’un govern. Però fins ara ho havia fet sobre aspectes econòmics i polítics reiteradament analitzats amb detall. Contra Pedro Sánchez, en canvi, ho ha fet des de l’opinió del seu analista a Madrid, conegut ja pels seus posicionaments de part, que també es feren evidents en el procés de Catalunya, parcials, incomplets i esbiaixats; prejudicis amalgamats en l’embolcall de la democràcia i de la necessitat que el poble espanyol voti, que és el mateix argument que negà en el referèndum català.
No seré jo qui digui si aquests posicionaments són rendibles a una companyia editora que ves a saber qui i com la finança. Fa temps que alguns economistes liberals propers diuen que «The Economist» sovint confon l’esquer liberal amb les conveniències dels neocons. De manera similar m’he atordit amb la lectura d’Anne Applebaum. Pel que diu, es tracta d’una professora associada a la London School of Economics. I pel que no diu, sembla ser parella d’un ministre conservador polonès. En qualsevol cas, se li suposa ser una rigorosa periodista d’un dels diaris més influents del món («The Washington Post»). En el seu llibre «Autocracia S.A.» (Debate 2024), l’autora fa un discurs contundent contra els antidemòcrates que volen governar el món, avantposant els seus interessos als dels pobles que dominen. Chàvez, Maduro, Putin, Lukashenko, Orban...; sorprenentment, sense Trump ni Netanyahu, dos autòcrates en règims democràtics. Quan hom llegeix el text, suposa un coneixement admirable de causes: diferents països, diversos moments del temps, personatges de tota mena i condició... fins que el lector arriba a dues pàgines que dedica al president Puigdemont i al procés de Catalunya, per assegurar que tota la violència que alguns mitjans mostràrem en el seu moment era mentida, fake, inventada pels independentistes i Putin per a debilitar la democràcia espanyola.
ÉS CLAR QUE tots els que vàrem viure aquella realitat en directe, en aquest punt del llibre, ens quedem parats: i si tot allò que ha dit a la resta de cubans, ugandesos, veneçolans i molts altres fos igual de fals que el que diu de Catalunya? I si la mateixa periodista, sabent-ho o no, no fos més que un engranatge de la internacional conservadora de l’statu quo instal·lat en el privilegi? Certament, alguns assenyalen que tot està podrit, i que per estar informats cal sortir dels jardins per entrar en el bosc de les xarxes socials. Però i si la mateixa intel·ligència artificial no fos ara més que una nova branca per orientar el camí del bosc per a desorientar-nos i portar-nos allà on els mateixos de sempre volen a través dels seus algoritmes?
He llegit fa poc que els grecs votaven sobre la base de l’opinió dels experts qui els havia de dirigir. Però que després de les votacions, retiraven aleatòriament la meitat dels vots, ja que pensaven que l’atzar era més just que la discreció, àdhuc dels més il·lustrats. També en altres èpoques, els nostres ancestres catalans insaculaven els nomenaments dels qui havien de liderar la comunitat. Davant la falta de fiabilitat de tot plegat, potser ens caldrà tornar als orígens?
Artícle publicat a «La Vanguardia» el dia 17 d’agost