SA CIUTAT DE PARELLA
Conten que devers Sant Joan, en ple estiu, cap a Ponent, davant Ciutadella, se veu qualque vegada, dins la mar, com sortida de ses ones, una ciutat, amb ses murades, cases, palaus, esglésies... tota d’un mateix color blavós, boirós...; li diuen sa Ciutat de Parella. A Mallorca, de la costa de Capdepera també l’han vista, dvant de Cala Agüia o Cala Ratjada, i l’anomenen sa Ciutat de Paradella; i els pescadors de sa banda d’Artà, que també l’han vista, li diuen sa ciutat de Troia. Persones coneixem, plenes de vida, incapaces de dir una cosa per s’altra, que asseguren haver-la vista. No podem dubtar d’aquesta visió, que deu esser un de tants exemples d’espegisme.
Moltes vegades ho haureu sentit contar: sa ciutat de Parella és una ciutat encantada davall ses aigos de la mar, restant d’ella es nom (que encara duu es sòl que ocupava, i forma ses possessions dites Parella i Parelleta de Ciutadella), i es soter-ranis de ses cases, ses immenses Coves de Parella (en ço de Parelleta). És a dir que es poder de s’encantament sols s’estengué a lo edificat damunt terra. Es motiu de castigar-la amb s’encantament fou sa gelosia que contra Parella abrasava una altra ciutat ; no diuen quina. Però admirem sa justícia de les centúries: sa humil Parella, perseguida, si bé encantada, conserva son nom i sa virtut de sortir qualque vegada damunt s’aigua de la mar; a sa poderosa rival, la mar de ses edats se l’ha engolida, nom i tot.
I ademés, a Parella, li queda s’esperança d’esser desencantada. Quan?... Es dia de Sant Joan que a la vora de la mar se trobaran set Joans i set Joanes, sense sebre res un de s’altre.
BINIGUARDA
Una veieta, descendenta d’antics pagesos de Biniguarda, me contà que una tia seva, essent al·loteta, va somiar tres nits seguides que dins certa cova, de ses moltes que hi ha a Biniguarda, hi havia tres ancolles enterrades; dues, plenes de monedes d’or, i una plena de monedes de plata. I en somnis, se li donà a comprendre que, sens dir res a ningú, les desenterràs i seria rica ella i sa família. Des primer somni no en féu cas; es segon la posà consirosa, i amb es tercer li agafà por i ho contà tot a sa família. Anaren a sa cova; se posaren en cerca i van trobar ses tres ancolles ben amagades, ben tapades i plenes... de caragols: dues, plenes de bovers, i una, plena de monges. Amb sa particularitat que no fou possible rompre’ls ni a martellades; i tirats en es foc, se posaven vermeis, com si fossin de metall, però no es cremaven...