La setmana passada el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va quedar impressionat amb l’arreu que els seus han instal·lat a l’Illa del Nord, a les platges ridículament anomenades verges. Serveix per mesurar quanta gent hi va. De tal manera que quan la platja està plena a rebentar, s’encén un llum vermell. Clar que l’arreu també disposa d’un comandament a distància per apagar el llum i poder dir que encara hi pot entrar més gent.
Però na Nataixa va rompre l’encant del moment màgic de la presentació d’un invent tan sofisticat. Va ser quan va amollar, amb tota la innocència, que era una informació que es podia obtenir a simple vista, sense necessitat de cap casta d’arreu que no fos el sentit comú. Igual com saber si hi ha massa cotxes a la carretera o barques a la mar... Que és evident que en sobren.
Posats a rallar de l’Illa del Nord, va sortir el tema del bordellot que hi ha darrere l’autorització d’hotels «de luxe parisien» amb cisternes que són piscines i pous no declarats. I també darrere la revisió del Pla Territorial d’Urbanisme, encarregada pel govern d’aquella illa a la mateixa empresa que va colar piscines per cisternes... Quina coincidència!
Tot plegat feia tanta pudor que el conseller, aquella nit, va haver de prendre una infusió de camamil·la per poder dormir. I, ensoldemà, quan va tornar a la conselleria, estava encara tot excitat.
- Avam com acabarà açò! -va exclamar quan entrava al despatx-. A l’Illa del Nord, els inversors comprant finques agrícoles i el nostre govern d’allà revisant el Pla Territorial, tot a la vegada... Clar que noltros sempre ho podem convertir tot en legal amb una bona llei i ja està. Però mira ara el cas d’aquell ministre nostro d’hisenda, que semblava expert en fer lleis a mida per als amics i ara tot indica que haurà d’anar a judici per corrupció.
- És la tradició -es va atrevir a dir na Nataixa des del seu racó de secretària-. Quants de presidents seus no han acabat a la presó o bonibé?
- No mos vulguis espantar, Nataixa -va dir en Juan Pelayo, l’assessor-. Noltros tenim molt bona premsa a la justícia d’aquest país.
- Açò ja ho sap tothom -va replicar na Nataixa-. Massa i tot. Però quan les evidències són massa grosses, de vegades hi pot haver sorpreses.
- Primer la rotonda amorrada als monuments prehistòrics -va continuar el conseller- i ara les piscines, i per paga en plena revisió del Pla Territorial... Cerca que és de nom el president que tenim a l’Illa del Nord, que no me’n puc recordar mai, i envia-li tot d’una un correu.
- A l’instant, conseller -va respondre l’assessor-, que ja s’havia instal·lat davant l’ordinador i que, tot sigui dit, hi sabia escriure prou a deveres, encara que només ho fes amb un dit-. Què vol que li escrigui?
- Mem -va exclamar el conseller-. Digues-li que m’agrada molt tot açò que fa, que està en la nostra línia de govern i que, en definitiva, endavant! Però, punyeta, que siguin més fins, que ho facin tot sense que es noti tant. Avam si encara acabarem als tribunals.
- Ja està conseller, ja l’he enviat -va dir l’assessor amb cara de bon al·lot aplicat que sap que cobrarà a final de mes.
- Ah! -va continuar el conseller-. Ara que hi pens, envia-n’hi un altre, de correu, perquè li digui al seu batle de les piscines d’hotel que ja n’hi ha prou de fer-se fotos, que ja ha quedat prou retratat.
- Feina feta, conseller -va exclamar l’assessor mentre, d’una volada, assegut a la cadira amb rodes, se separava de l’ordinador.
I vostès potser diran, què se n’ha fet del nostre espia? Clar que és ell qui ha enviat aquesta crònica i que pot donar fe de tot el que s’hi diu. Però l’home ha arreplegat una grip d’estiu de les que et deixen cruixit i ha optat per no sortir de ca seva i llogar un programa espia. Sí, un d’aquests programes que, en anteriors etapes i de la forma més impúdica, emprava el govern del regne on ens ha tocat viure.