Els estius venen marcats per les afluències de visitants, la desfilada de cotxes a la carretera, els problemes amb la neteja i recollida de fems, amb l’aparcament, amb trobar (o no) un lloc per seure’s a la terrassa d’un bar, o per poder sopar en un restaurant…. I tot plegat fa ressorgir amb més força la qüestió de la turistificació i la gentrificació, dels problemes estructurals amb l’accés a l’habitatge, del cost de la vida a ca nostra i de les conseqüències d’estar de moda.
Enguany hi afegim la remodelació del PTI que vol impulsar el govern del Consell Insular i que troba objeccions fermes entre els tècnics de la institució insular i una oposició, política i ciutadana, que es situa de front davant la proposta. Per no parlar de l’etern pont de Rafal Rubí i l’impacte que el seu manteniment té sobre el patrimoni arqueològic, o la conseqüència que podria portar aparellada envers la declaració de Patrimoni mundial de la Menorca talaiòtica.
I tot plegat està íntimament relacionat, perquè el model de creixement va lligat al model territorial que la societat vulgui per a la nostra illa. I aquests models són la pedra angular de les polítiques que uns i altres emprenen quan són al capdavant de l’administració insular.
Massa vegades escolto gent despotricant contra la política i propugnant una abstenció de vot que els situa al marge de la realitat illenca. De fet, s’abstenen d’exercir de ciutadans i ciutadanes i amb el seu silenci atorguen carta blanca.
Els que ens van precedir, amb compromís i seny, van saber preservar aquest paradís que habitem (encara). Tant de bo els que hi som ara sapiguem estar a l’alçada de la circumstància…