Moltes de les coses que s’hauran de fer per reconduir la situació econòmica actual illenca es justifiquen per la singularitat insular. Altrament, vistes des de fora no s’entenen o són equívoques. Així, les restriccions a l’ús del territori són forçades pel fet que una illa és un espai limitat per definició. Si ho és l’oferta (els límits geogràfics i la disponibilitat dels recursos illencs), també ho haurà de ser la demanda (contra la pressió humana incrementada ad infinitum per visitants). Menorca petita no té l’extensa continuïtat de costa del litoral peninsular, ni té els latifundis de molts indrets de la península, ni els aqüífers i les possessions més extenses que té l’illa gran.
Per aquest motiu, les restriccions han de ser particulars a la nostra illa. Els recursos naturals són finits i estructurals, de manera que les limitacions és raonable exigir-les. Així, potser en l’entrada de vehicles, en la compra de propietat immobiliària per part de no residents, o en la implementació d’una fiscalitat més lligada als usos de l’habitatge i al consum de carburants. No són mesures universals aplicables a altres indrets. S’ha de basar en la singularitat insular; altrament, de mode extensiu, podrien suposar un fre a la lliure capacitat de moviment o una discriminació entre ciutadans europeus, consideracions totes elles que farien inacceptables aquelles restriccions. L’interès general -el dels illencs- seria, per tant, el que justificaria les limitacions a la compra i preu de l’habitatge, ja que en la seva absència la demanda externa perjudica la interna, l’ordinària, la dels menorquins. La Unió Europea ho hauria de poder acceptar, quan ho ha acceptat ja en altres ubicacions i circumstàncies, com, per exemple, per garantir la suficiència alimentària d’algunes terres agrícoles, i sempre a petició dels estats afectats.
La nostra illa és també un microcosmos singular per altres aspectes de l’activitat econòmica. El condicionant de realitzar-se a una illa requereix fer compatible l’activitat econòmica amb el respecte al manteniment d’una natura privilegiada. Això exigeix respecte màxim de la primera sobre la segona pel bé de la sostenibilitat d’ambdues parts d’aquest equilibri. El factor ‘cost d’oportunitat’ que tant preval en l’assignació eficient dels recursos a l’economia i a la seva rendibilitat, té així a l’illa una limitació singular: la d’haver de coexistir amb el respecte al patrimoni illenc. D’aquesta manera, les tendències que el mercat representa s’han de poder compatibilitzar amb aquest altre objectiu. Per exemple, Menorca ha sigut, i sembla que vol tornar a ser, terra d’ovelles més que de vaques.
La història de l’Illa mostra l’excel·lència de la preuada llana menorquina, que s’exportava per tota la Mediterrània. Un canvi substancial prové de l’autarquia franquista, quan empresaris innovadors van veure la possibilitat de produir formatgets fosos; un producte de consum que no es podia importar de fora d’Espanya. Aquesta oportunitat estava distorsionada, com diem, per una prohibició franquista; no era una opció ‘natural’. Aquí hi va haver qui va saber copiar i millorar la producció d’aquell aliment de moda, i es va fer ric, a l’hora que reorientava la ramaderia menorquina envers el boví. En una terra on l’aigua pel reg del farratge no sobrava, que s’havia d’importar pinso i que s’eliminaven els detritus amb dificultat, certament s’obrien molts interrogants al que empenyien els emprenedors. Com passava amb part de la indústria de la sabata i la bijuteria, el negoci va funcionar amb el putting out System, que creava ocupació a les llars, i ara als llocs, formatjant, més o menys submergida, que entre altres efectes, ha deixat força dones fora del dret a pensió per manca de cotització. I va repartir prosperitat, renda i consum, tot i els dubtes de la seva sostenibilitat amb el balanç patrimonial. Els llocs tenien les vaques i la llet, feien al seu risc i compte el formatge, patien per eliminar el xerigot, i la formatgera ‘recollia’. El cost d’oportunitat respecte dels conreus tradicionals en els moments inicials era prou gran, i s’hi bolcaren.
Qui preveia que la llet seria un producte madur, molt marcat per una productivitat d’un ramat que acabaria essent poc rendible, amb el sobrecost del nòlit? I així que el formatget passés en part a la història, com un producte d’una multinacional primer i de marca blanca després, tot i els meritoris esforços de manteniment dels llocs de treball. Unes elevades plusvàlues ja desaparegudes de l’Illa i ubicades majorment al sector immobiliari. Avui recuperar la llana és quelcom residual, però la carn i la llet de l’ovella autòctona i el seu formatge, són de nou objecte d’interès. El que no és viable ni sostenible és el monoconreu ramader de frisones per a la producció de llet i formatge, però una ramaderia bovina dimensionada a l’Illa i les condicions ecològiques, que combini la raça autòctona amb la frisona, crec que seria més convenient.
Tot el que comento és per remarcar que les coses, en un microcosmos petit com el nostre, s’han de pensar amb totes les variables sobre la taula. Les presses, les pressions d’alguns agents del mercat -els més prevalents en cada moment- són males conselleres. Per això, els polítics, també pel seu ADN particular -tots són curtterministes-, important-los poc més que l’horitzó electoral, tampoc ajuden. De fet, fins i tot fer complir les normes els incomoda, com en el cas avui de les llicències turístiques. I com més sotmesos estan els partits illencs a la disciplina espanyola, encara pitjor per respectar i defensar la singularitat illenca.
Moltes d’aquestes qüestions decisives pel futur del nostre microcosmos venen avui de la mà de la necessitat de combatre la massificació -i així de la sostenibilitat mateixa del turisme-, de la manca d’habitatge social -arraconat pel residencial- i de disposar d’un planejament coherent amb els recursos dels quals disposa l’illa -el PTI que s’està volent revisar com a paradigma.
En un article recent parlava de com la falta d’acord sobre el disseny de futur de l’economia menorquina pot portar a una elevada polarització social per interessos contraposats entre el curt i el llarg termini. Com deia, en un article recent en aquest mateix diari, enfront de les transaccions mercantilistes polítiques, el ‘no és no’, l’ha representat aquests dies la secretaria del Consell insular, preservant les normes administratives contra una martingala d’interessos. Altres funcionaris, tot i les queixes dels influencers locals, amb més o menys encert, lluiten pel mateix objectiu: el respecte a les normes quan ‘no tot val’. Però mentre els expectants de les noves plusvàlues que pot generar l’economia es queixen, la majoria de la gent calla, ja sigui perquè desconeixen el molt que està en joc, o perquè han deixat de confiar en aquells que precisament són els únics que ens poden salvar.