La caldera de llagosta de Menorca no és el millor plat que he provat. Deliciosa, sense cap dubte, però els seus preus i demanda venen marcats, en part, per la mística. No és tampoc la millor caldera. Res supera la de crancs peluts de quan érem infants, espècie en vies d’extinció i molt protegida (el crustaci, no els infants), fet que ens priva ara d’aquesta meravella. També tenen molta mística els raors, la pau estacional dels quals s’acaba demà.
Que tota la llagosta que se serveix als restaurants de Menorca no és Pons, Carreras ni Sintes, que una part ve de fora, ja ho teníem tots més o manco clar. Els números no surten. Fins i tot la matussera IA de Google així ho revela amb una recerca senzilla. Tampoc crec que sigui una cosa que importi massa a una bona part dels turistes, mentre la diferència entre una i altra passi desapercebuda a les fotografies.
Pep Pelfort, expert a qui dona gust escoltar, i Xavier Marquès, pescador i entusiasta defensor del gremi, creuen que s’hauria d’informar a les cartes dels restaurants sobre l’origen de les llagostes de cada caldera. És una proposta impecable des del punt de vista ètic i professional. Però, donem-li dues voltes. Si la carta es limita a posar «caldera de llagosta», sense especificar «de Menorca», com ja fan molts restaurants locals de prestigi, no hi ha cap engany ni estafa. Per tant, hem de donar aquesta informació extra al client sobre l’ingredient principal del plat si no la demana? Hem de privar el turista de la il·lusió, més o menys real, d’estar menjant una autèntica caldera menorquina? Ho vol? No és tota l’oferta turística, les històries que s’expliquen de cada monument trufades de llegendes i afegitons, l’amplificada pulcritud de les platges maquillada amb la retirada de posidònia, els souvenirs relativament tradicionals, la reserva biosfèrica que amaga sota l’estora dèficits en residus i aigua, una dissimulada mescla de veritat autòctona i ficció importada? No ho disfressam tot una mica per als turistes? Idò, no els matem aquesta il·lusió.