Aquest estiu, Espanya ha tornat a viure una tragèdia anunciada. Segons el sistema europeu Copernicus, fins al 19 d’agost ja s’han calcinat 382.607 hectàrees, superant de llarg les xifres de 2022, que ja havia estat el pitjor any del segle. Set morts, més de 31.000 persones evacuades i un paisatge natural arrasat que trigarà dècades a recuperar-se són les dades més visibles d’una catàstrofe que té dimensions molt més profundes.
El cost econòmic és esfereïdor. Cada hectàrea cremada ens costa uns 24.000 euros entre extinció i reforestació, mentre que la prevenció no arribaria als 500. Si fem números, les hectàrees cremades aquest estiu representen 9.182 milions d’euros. Una factura que multiplica per cinquanta el que hauria costat invertir en mesures de prevenció. A aquest cost directe cal afegir-hi els milers de milions en pèrdues agrícoles, ramaderes, turístiques i immobiliàries; l’augment de primes d’assegurances; la caiguda del valor de la propietat en zones afectades; la interrupció del transport i de l’activitat econòmica; i, sobretot, el dany ambiental incalculable que suposa perdre biodiversitat i sòl fèrtil.
Però la devastació no és només econòmica i ecològica: també és humana. Famílies senceres han hagut d’abandonar les seves llars, molts agricultors i ramaders veuen com desapareix el treball de generacions i els serveis d’emergència han de suportar jornades extremes que deixen seqüeles físiques i psicològiques. L’impacte en salut pública és també preocupant: malalties respiratòries per fum, estrès posttraumàtic i una pèrdua notable de productivitat laboral.
Davant d’aquesta realitat, sorprèn —o potser ja no tant— la incapacitat dels nostres representants polítics per reaccionar amb sentit comú i unitat. En lloc de posar-se d’acord en protocols conjunts i reforçar la prevenció, cada episodi d’incendis o de catàstrofes naturals, com la DANA que va arrasar València a l’octubre passat, es converteix en una batalla partidista. El govern central es desmarca assegurant que és competència autonòmica; les comunitats acusen Madrid de desatenció; i l’oposició aprofita per carregar contra l’executiu de torn.
Aquest espectacle de retrets i declaracions encreuades deixa al descobert una veritat incòmoda: no hi ha una política d’Estat davant emergències que ja formen part estructural del nostre futur climàtic. El que hi ha és una lluita permanent pel relat i pel rèdit electoral, mentre el territori crema o s’inunda.
És especialment greu si recordem que les solucions existeixen i estan demostrades. El pasturatge extensiu redueix l’excés de biomassa; les cremes prescrites eliminen vegetació de forma controlada; les brigades locals i la vigilància comunitària permeten una detecció primerenca; i la inversió en gestió forestal genera ocupació i estalvia costos futurs. Tot això funciona en altres països i també en algunes regions espanyoles. Però requereix planificació, inversió sostinguda i, sobretot, coordinació entre administracions. Just el que falla una vegada i una altra.
El Tribunal de Comptes Europeu fa anys que denuncia les deficiències en les polítiques de prevenció a Espanya. Algunes autonomies han retallat pressupost en neteja de boscos i manteniment de franges de seguretat, prioritzant altres partides més «rendibles» electoralment. I alhora, es destinen recursos ingents a mitjans aeris i operacions d’extinció que, tot i ser imprescindibles, arriben massa tard: quan el foc ja ho ha arrasat tot pel davant.
El contrast és evident. Cada euro invertit en prevenció en pot estalviar desenes en extinció i centenars en pèrdues derivades. Però la política immediatista prefereix actuar sobre el desastre —i sortir a la foto— abans que evitar-lo. No és només ineficiència; és una irresponsabilitat que posa en risc vides humanes, el futur econòmic de zones rurals i la salut ambiental del país.
La situació recorda, salvant les distàncies, als dies de la pandèmia, quan l’exministre Salvador Illa va aconseguir un cert model de cogovernança amb les comunitats autònomes. No va ser perfecte, però almenys hi havia la consciència que la unitat era necessària. Avui, en canvi, davant cada emergència, sembla que l’únic objectiu és desgastar l’adversari polític. El resultat és que les comunitats apareixen com a simples escenaris de la batalla entre líders estatals, mentre les víctimes reals són els ciutadans.
El drama dels incendis i de les inundacions ens interpel·la directament. No és només una qüestió tècnica ni de pressupostos: és una prova de maduresa democràtica. Som capaços d’assumir que el canvi climàtic ens obliga a cooperar més enllà de colors polítics? O continuarem convertint cada desastre en una arma llancívola?
El país no es pot permetre aquesta dinàmica. Necessitem un pacte d’Estat per a la gestió d’emergències climàtiques, amb protocols clars, finançament garantit i una coordinació real entre nivells de govern. Necessitem també educació ambiental i una aposta per la gestió forestal sostinguda. I, sobretot, necessitem polítics capaços de mirar més enllà de les pròximes eleccions.
Que aquest pacte el proposi el Govern o l’oposició, a mi m’és igual. El que no em sembla acceptable és que ens quedem sense pacte perquè el PP es nega a donar suport al del PSOE i aquest el que s’acaba de treure de la màniga el PP (però no ha aplicat a les regions autònomes on governa).