Què defineix un país del primer món? És la democràcia o l’economia? Són els drets socials garantits per a tothom o és la separació de poders que impedeix a un president hackejar el sistema des de dins? Té alguna cosa a veure que els polítics tractin els ciutadans com a persones adultes, que exposin els problemes reals i no els amaguin darrere de la propaganda, i prenguin decisions necessàries encara que els facin perdre vots?
A França, Alemanya i el Regne Unit ja fa mesos que avisen del risc de col·lapse de l’actual estat del benestar, que ha degenerat cap a un benestar de l’estat amb serveis cada vegada pitjors. Han fet nombres i demanen canvis per poder mantenir amb una població envellida i compensar la baixa natalitat. Tampoc amaguen els problemes que genera la immigració quan és descontrolada i la demanda de recursos que genera.
No fa tant que a Espanya el debat públic girava al voltant de conceptes com la regeneració democràtica i l’austeritat. Ara no tenim ni una cosa ni l’altra. La política colonitza totes les estructures de poder i tolera la corrupció. Tot mentre es gasten els doblers que no tenim. Aquí plantejar un debat sobre el futur de les pensions, fiscalitzar la funció pública, demanar una reducció de la pressió fiscal i auditar les despeses ineficients et converteix en un extremista perillós.
Ara ens entretenim amb si Pedro Sánchez avançarà o no les eleccions. De moment, ja ha posat tota la carn a la graella de TVE, copiant el model que l’any 2017 va convertir TV3 en teleprocés, un canal temàtic on totes les tertúlies, informatius i espais d’entreteniment estaven impregnats del mateix discurs polític. La nova telesánchez neix per convèncer-nos que tot el que no funciona és per culpa de les comunitats del PP i que el president que es desviu per noltros és injustament atacat per la dreta, la premsa crítica i els jutges fatxes. Desagraïts!