En el capítol anterior el nostre espia arrossegava una grip d’estiu matadora. Hem d’agrair els nombrosos missatges que hem rebut desitjant la seva recuperació, però sembla que l’home ja està refet perquè aquesta setmana, segons diu, ha tornat a la conselleria... i disfressat d’admirador de l’únic senador que tenen a l’Illa del Nord.
- Ah! -li va dir el conseller de la cosa a les Illes Tropicals-. Ni ho sabia que en aquella illa també hi tenim un senador que és nostro. Deu ser que no llueix gaire. Però me digui per què és admirador seu, vostè?
Així és que el nostre espia, que cada vegada ralla més, li va explicar al conseller que aquell senador, el de l’Illa del Nord, havia reclamat explicacions al govern de Madrit per la subvenció concedida a l’hotel de «luxe parisien» amb piscines-aljub i un pou prou gros per ofegar-hi un regiment d’artilleria...
- Oh! -va exclamar el conseller quan ho va sentir- Així que és un geni, aquest senador, i jo que no el coneixia... Quina manera més fina de passar el mort a Madrit, quan sap que tota la culpa és nostra i de ningú més. Juan Pelayo -va afegir, dirigint-se a l’assessor-, mira què és de nom aquest homo i envia-li una ensaïmada de part meva, amb molt de floreti.
- Tot d’una, conseller -va respondre a l’assessor-, però primer m’hauria de donar ordres sobre un parell de qüestions que cremen. No tant com els incendis que tenim a les comunitats on comandam, però bono...
- Ja és mala sort, ja -va dir el conseller mentre feia capades-. Primer aquell aiguat del País de la Paella i ara aquests incendis terribles... I sempre mos toca a noltros!
- Vostès, més que mala sort, sembla que tenen mala gestió -va amollar na Nataixa, la secretària, que ja havia afinat l’espia i s’atracava al grup amb una capsa de pastissets que semblava pintada a l’oli.
Però el conseller ni la va escoltar i es va asseure a la poltrona per prendre decisions polítiques sobre els temes que, segons l’assessor, cremaven tant. I l’espia i na Nataixa, ja s’havien instal·lat al sofà blau del despatx amb els pastissets, disposats a assistir a la presa de decisions com si fossin al cine.
- Primer de tot -va començar l’assessor, dret allà davant com si dirigís una subhasta-, què hem de fer amb els menors immigrants que mos vol enviar l’indigne govern del president Xanxes? Tot sigui dit, sembla que els reparteixen per comunitats amb prou criteri, tret de la de Catunya, que ja n’hi han enviat més que a totes les altres juntes.
- Ah, no -va respondre el conseller-, digues que de cap manera, que no els volem. Que no tenim recursos ni ganes de rebre aquests al·lots. Que es quedin tots a les illes aquelles que tenen volcans i tothom content.
- Un exemple d’humanitat i solidaritat, aquest conseller -va xiuxiuar na Nataixa a l’espia.
- Un autèntic «salvador de la pàtria» -li va respondre l’espia mentre li feia l’ullet.
- Adjudicat! -va exclamar l’assessor en resposta a la negativa del conseller-. I ara el segon tema. La condonació d’una part del deute adquirit per culpa d’aquell ministre d’hisenda, que també era nostro, i que sembla que ara jutjaran, tan bo com era. El malvat govern del president Xanxes està disposat a tornar-nos més de 1.700 milions. Li hem de dir que sí?
- De cap manera -va respondre el conseller que ja s’havia posat dret, de tan indignat-, no els volem! Pensa -va afegir- que aquesta devolució és part dels acords del miserable govern Xanxes amb Catunya. I com que no volem que tornin doblers a Catunya, hem de dir que no volem que ens en tornin a noltros.
- Però és que és un contrasentit, conseller, que noltros sempre en demanam -va continuar l’assessor, que no sabia com dir allò que havia de dir-. I són molts de doblers i són nostros...
- Tu que ho trobes -va insistir el conseller-, que hem de reconèixer una actuació raonable del maligne govern d’en Xanxes?
- I encara hi ha una altra cosa, conseller -va continuar l’assessor amb un filet de veu i amb por de quedar sense feina- A les dues comunitats més beneficiades per la condonació, també hi comandam noltros...
- Mem, açò ja ho sé -va respondre el conseller-. I també sé les ganes que tenim tots de rebre aquests doblers, que taparien molts de forats. Però es «kefe» des partit vol guerra i diu que de cap manera, i ja ho saps, es partit va sempre davant.