La paraula tradició prové del verb llatí tradere i vol dir, literalment, l’acció de lliurar, de transmetre alguna cosa. Amb el temps, el sentit va anar evolucionant cap a la transmissió de coneixements, de costums i valors d’una generació cap a la següent. Així ens ho explicava diumenge passat en Francesc Carreras durant l’agradable passeig que va oferir-nos pels espais més destacats de les festes de la Mare de Déu de Gràcia. Una trobada instructiva per aprendre i entendre el perquè de tot el que es viu amb tanta intensitat. Des dels actes més solemnes als detalls més petits que formen part d’una celebració en honor a la patrona de la ciutat, com el fet que explica que la bandera sigui blanca. Dels pocs cavalls que al principi protagonitzaven el jaleo a la plaça de l’Esplanada a quan es va decidir fer les corregudes al Cos de Gràcia coincidint amb el centenari de la festa. O de com el darrer toc de flabiol s’ha convertit en un acte multitudinari, capaç d’aplegar una gernació emocionada per acomiadar-se de la festa fins a l’any següent.
Són històries i curiositats que, quan les coneixes, et fan veure que les tradicions no són estàtiques, sinó que van creixent, adaptant-se i sumant capes de significat amb el temps. Que el que avui vivim com a costum arrelat, en el seu moment va ser una novetat o una decisió presa per uns quants. Però el fet de transmetre-ho, de mantenir-ho viu i de fer-ho créixer entre tots, tal com ens va demanar en Francesc que féssim, és el que converteix una festa en un patrimoni immaterial que ens identifica i ens uneix.