Des d’enfora veiem les persones com una massa uniforme, difuminada. No podem percebre els detalls, els rostres. Només el grup, impersonal. Es podrien intercanviar entre elles i no ho notaríem. Sabem on són, més o manco quantes són, els seus trets comuns. Els definim amb tòpics, estereotips. Ens agraden o desagraden com a col·lectiu.
Quan ens apropam una mica, aconseguim tenir més indicis sobre com són. Com unes es comporten d’una manera, altres d’una altra. Aconseguim intuir les seves tendències i diferències. La massa uniforme ja es veu dividida en unitats territorials, familiars o d’afinitats, sense arribar a tenir res més que pistes sobre cadascun.
A una distància un poc més curta ja distingim alguns trets individuals. Vestits, gestualitats, música, vehicles, estils, postures, ens permeten afinar en el reconeixement. Tenim la sensació de poder esbrinar vincles amb elles, elements que ens són coneguts. Però com que encara no aconseguim individualitzar-les del tot, identificar-les, posar noms i cognoms a cada persona, saber de la seva vida, el nostre comportament és caut, tímid, esquerp i, per por d’errar amb els afectes, correm el risc de ser considerats insensibles, maleducats, amb supèrbies, manies i rebequeries que no sempre tenim.
Quan ja la distància desapareix, quan tenim la persona just al davant, apreciam el seu rostre i la veu intransferible. Sabem qui és. Si el coneixíem d’abans. Com és. Si pateix, si està content, si ens agrada. Si ens interessa. Ja és un individu singular i el grup al qual pertany passa a ser una dada més. Llavors els sentiments reals es manifesten. Ens mostram com som o com volem ser amb ella, interactuam sense estar desenfocats. I amb tot ja més clar decidim acceptar la persona o refusar-la, apropar-nos o distanciar-nos, estimar-la o odiar-la, saludar-la o esquivar-la.
Les relacions entre persones són, per sort i molt sovint per desgràcia, com un dia a la platja per a un banyista amb miopia.