A la pel·lícula «Gladiator», quan l’emperador Marc Aureli li proposa al general Màxim que es faci càrrec de l’Imperi per evitar la seva decadència, li explica que hi havia un temps en què valia la pena lluitar per una Roma que il·lusionava, però que només nomenar-la, una brisa suau la podia fer desaparèixer, tal era la seva fragilitat.
És una mica el que passa amb la Menorca que tots volem conservar. Aquesta idea de no perdre una illa encara prou verge, el seu paisatge, els valors del camp, les platges no massificades, almenys alguns mesos aptes pel bany, no és un model que pertanyi a votants d’esquerres o de dretes. La Menorca que encara tenim avui no és la conseqüència només de la incorporació tardana a l’esclat del negoci turístic, sinó d’una voluntat protectora socialment prou estesa. Es pot dir que el vot a favor de la conservació d’aquesta espècie de model guanya eleccions.
El mes d’agost, els possibles canvis al PTI han aixecat una gran polseguera i preocupació. Estava el Consell del PP optant per un canvi de model? És ben cert que algunes de les mesures proposades als informes de tècnics externs apuntaven a aquesta línia, sense posar límits i obstacles a tendències que estan creixent, com per exemple la terciarització del camp. Els informes de tècnics interns del Consell han aixecat l’alarma. L’equip de Govern, finalment, ha definit les principals mesures del nou PTI. A falta de veure el detall, la proposta torna a un cert consens general, per molt que els partits polítics mai siguin capaços d’acordar res.
La qüestió que em sembla més important no és que el nou PTI permeti legalitzat el parc aquàtic de Biniancolla, injustament tancat, sinó que mantingui la idea proteccionista que volem i mesures per no arribar a un límit, en què una brisa suau s’emporti el somni que la terra estimada no s’ha de posar en perill i s’ha de mantenir per sempre. L’herència.