Passam de desitjar-nos bones festes! a demanar-nos, la setmana posterior, com han anat ses festes? El nostre calendari d’estiu és ple de festes patronals del ponent al llevant de l’illa. Tal vegada inconscientment vivim les festes com un parèntesi entre les rutines monòtones de la resta de dies. Si fos així, serien males festes aquelles precedides per l’avorriment i seguides per l’amargor de la ressaca. Aleshores seria ver que «ses festes s’acaben, tristesa és demà», com cantava Sa Traginada divulgant una antiga cançó popular.
Sigui com sigui, la festa és necessària. La festa interromp rutines, eixampla espais, escurça distàncies, ablaneix rigideses, desborda límits. La festa és un territori emocional (com deia la psicòloga Rosa Solà), en el qual ens hi trobam tots, i on cadascú de nosaltres connecta les emocions amb una realitat compartida que ens transcendeix. Perquè som més que les rutines i aspiram a viure i conviure en espais més amples que els límits rígids d’un horari. I aquesta aspiració latent troba en la festa el seu temps i espai on expressar-se en comunió amb el passat i en connexió amb el futur.
Una definició de la festa col·lectiva que m’agrada és aquesta que l’entén com «l’expressió comunitària, ritual i alegre d’experiències i anhels compartits centrats en un fet històric passat i contemporani». Fer festa és més que consumir diversió o assistir a un espectacle. Fer festa és fer sortir cap a fora allò que el dia a dia no ens permet d’exterioritzar. De les festes del meu poble, St. Bartomeu, cada any m’emociona el pas de la xerrameca continguda al silenci d’una plaça plena a vessar i l’explosió alegre que segueix al toc de fabiol, l’entrega de la bandera a la sobreposada i del bastó al caixer batle. Els actes previs –recitals, glosats, pregó– han anat escalfant l’ambient, i el ritual de la vigília a migdia de la festa és el sus de partida.
La festa té un què i un com. El què és allò que celebram i és mal d’explicar en una entrevista; les respostes solen parlar de sentiments, d’emocions, de xalada. Jo crec que allò que celebram majoritàriament és l’alegria de ser poble, una comunitat que es reconeix un any i un altre en les senyes d’una identitat heretada que vol perviure en el temps. ¿Hi té res a dir l’apòstol Bartomeu que li dona nom? Participar en la festa patronal fa renunciar al perfil propi per fondre’s en el perfil de la massa que celebra. Si açò passa, ja no som jo com a individu diferenciat sinó com a poble o com a ranxo dins el poble, amb el perill de capficar-me tant en la massa que deixi de banda el meu propi jo.
El com de la festa són els elements externs que la configuren: el fabiol i la bandera, l’aigua-ros i les candeles, els cap-grossos i gegants, la banda de música, els caragols i jaleos dels cavalls, les completes i la missa amb els caixers; hi ha també el consum no sols de coca-amb-xocolati, sinó d’alcohol, música, ball, sense oblidar urinaris, excrements dels cavalls, arena, plàstics, i bordell generalitzat. I enmig de tot açò les trobades i retrobades amb companys i amics i amigues d’estona, les noves amistats amb nouvinguts. Es pot dir fer festa participar en el com, ignorant el què celebram?
Com tota realitat humana també la festa té el seu corc que la fa malbé. És el desbocament d’abandonar-se als instints més primaris, submergits en l’anonimat de la massa. Passades les festes, l’empresa de neteja fa net i la brigada municipal desmunta els muntatges, l’ajuntament sol fer un balanç on constata que les festes han estat bones quan tot ha transcorregut en pau i sense ferits greus, els serveis han funcionat, la gent ha xalat i han predominat la tolerància i el respecte, però en el compte negatiu sovint hi ha mobiliari urbà destrossat, baralles i comes etílics, molèsties als vesins i porqueria escampada.
Que les festes no siguin un parèntesi, sinó l’afirmació de valors sòlids que permetin, en el dia a dia, participar en la construcció de la pròpia personalitat i, al mateix temps, contribuir a fer del nostre poble una parcel·la de la societat ben fonamentada que volem ara i demà.