Menorca, aquesta illa d’embruixadores platges verges i d’enamoradors paisatges i paratges de somni, és un destí turístic que encisa a milers de visitants any rere any. Ningú no ho posa en dubte. Però dins aquesta joia mediterrània s’està vivint una paradoxa cruel: la dualitat a l’hora de coexistir tots, turistes i residents, i que, alhora, potser letal per a mantenir la nostra essència. Aquí, en aquesta roqueta, el que ens dona la vida pot, paradoxalment, també llevar-nos-la.
Quan caminem per les entranyables cales que són a l'abast de la mà i la suau brisa marina ens acaricia el rostre amb la música mística de les onades, és fàcil trobar el camí de la felicitat. Menorca es presenta com invitació a un descobriment pacífic i harmoniós tot proporcionant una connexió directa amb la natura. La bellesa idíl·lica de l’illa s'observa en el territori net i preservat, en la biodiversitat que hem sostingut i en el ritme serè de vida, tot i que també és un lloc on, perceptiblement, molts turistes cerquen i troben lògic refugi.
NO OBSTANT AIXÒ, aquest turisme, aquesta força que dona vida a l'economia menorquina, potser perquè hem posat tots els ous dins el mateix paner, té un cost. L'augment constant de visitants que busquen gaudir dels nostres encants ha portat al desbordament d’infraestructures locals; parlo, evidentment, d’habitatge, i a una ͏͏pressió insostenible sobre recursos naturals tan importants com l’aigua. A més, els ͏͏ camins, antany de ͏͏terra, ara són transitats i ocupats per infinitat de cotxes de lloguer. També els petits i casolans restaurants de sempre que oferien plats típics s'han vist arrossegats, molts, cap a l'estandardització de menús turístics. Això darrer, simplement, és una metàfora descriptiva de la situació de pèrdua d’identitat que patim.
Per a no perdre l’essència, és a dir, la identitat, es tracta d’entendre que el problema fila a saber mantenir l’equilibri. L'illa viu del turisme, sí, però el turisme, si no es tracta amb cura, pot convertir-se en tòxic, puix és inherentment invasor. Les platges, abans llocs tranquils on regnava la calma, ara estan plenes d'ombrel·les, tumbones i tovalloles, i l'encant es veu afectat fins a perdre’s quasi íntegrament pel soroll que indueix la publicitat i el desordre que és intrínsec a l’humà que habita dins la massa. Aquest contrast entre la bellesa natural i el creixement sense control es nota en excés durant la temporada alta, cada cop més curta, quan l’illa deixa de ser un reconegut i anunciat paradís per a convertir-se en un autèntic batibull del vaivé de la gent. La paraula tan cercada és: Desestacionalització.
Abans de seguir, a tall d’exemple, fixeu-vos en les nostres festes: Mentre uns celebrem aquests actes tradicionals, altres els consumeixen com si fossin un producte de mercat, inconscients que darrere cada costum hi ha una història única i un significat profund i estimat, de molts segles en alguns casos. Li diran lliure mercat i lliure circulació de persones, però el descontrol d’aquestes dues realitats pot acabar desnaturalitzant-nos i fent-nos perdre l’essència de quietud. Així, ho torno a dir, el mateix que dota de vida la identitat de Menorca, també pot arrencar-se-la.
Per altra banda, ans per sort, l'eco-turisme comença a guanyar terreny oferint una esperança per a l'anhelada desestacionalització que incuba. Cada vegada surten més iniciatives que reforcen la sostenibilitat i el respecte pel nostre entorn natural. Així, camins que incitin a l’exploració, no a l’explotació, de la flora i fauna locals, eco-allotjaments, ara incipients, que operin sota principis ecològics i no purament mercantilistes, i activitats que involucrin a la comunitat local en l'aspecte cultural, serien algunes passes a seguir cap a un futur on el turisme no tan sols respecti, sinó que també alimenti en lloc de només consumir o destruir. Potser aquesta tendència demostri que és possible que convisquin els visitants que busquin experiències autèntiques i l’illa que vol preservar la seva ànima i riquesa natural. Aquesta podria ser la resposta a la pregunta del milió: Com desestacionalitzar el mercat? Sols és un suggeriment, qui soc jo?
A mesura que menorquins i turistes comencem a entendre aquesta relació comportadora de complexitat, s'obrirà un nou horitzó. La idea que cada visitant pot ser un aliat en la protecció de l'illa ha de fer-se palesa. Es tracta d'abraçar la diversitat cultural i natural sense deixar-se portar per la voràgine del consum desenfrenat que indueix el liberalisme caníbal. Òbviament, això implicaria una tassa turística major al visitant, però també un més equitatiu finançament d’un Estat al qual aportem molt més del que ens aporta; a part d'anar a degollament contra el lloguer turístic il·legal, reincident no molt lluny, i, fins i tot, al legal en estat d’abandó per reconvertir-lo en habitatge local.
I és que, al cap i a la fi, Menorca és un recordatori evident i tangible del que significa trobar vida en allò que estimem i, alhora, entendre que aquest amor necessita cura i atenció, per això s’ha de finançar millor. Cura i atenció que nosaltres, els autòctons, molts cops som els primers a desatendre per obtenir el rèdit ràpid. En aquest cicle rotatiu perpetu, la clau és la consciència, i aprendre a valorar el que tenim abans que es converteixi tot en un record llunyà. Voldria pensar que hi som a temps.
Així hauria de ser que Menorca es transformés, no només en un destí, sinó en un exemple de com el turisme pot ser un vehicle de vida i d’integració, sempre que mirem més enllà de la superfície i la immediatesa, això és, sota les ones i entre les pedres mil·lenàries i talaiòtiques que expliquen la història d'un lloc que mereix ser protegit, òbviament, més del que hi està. La veritable màgia de Menorca, doncs, rau a reconèixer la dualitat que al·ludia al principi: Pot ser un refugi que ens revitalitzi o un laberint que, si no es navega amb cura, pot engolir-nos. La decisió és a les nostres mans. Preguntem-nos si les mans són les idònies i deixem de culpar als turistes observant els exemples de les nostres illes germanes. Potser així entendrem el que no ha de ser el turisme. I si venen grans capitals de fora a invertir, benvinguts siguin, sempre que abans, però, ens hàgim ajudat a auto-subsistir.